Fa uns quants dies, Isabel Perelló, presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, demanava “respecte” per als jutges i magistrats integrants dels jutjats i tribunals que conformen el Poder Judicial. Ho feia en l’acte d’obertura d’aquest any judicial i després de diverses controvèrsies amb altres poders de l’Estat, particularment amb el Govern.
És evident que en un estat de dret que funcioni amb normalitat cal el màxim respecte per a totes les institucions, per al Parlament, per al Govern, per al Poder Judicial, per a les institucions autonòmiques i per als Ajuntaments. Sense respecte institucional la democràcia coixeja i fins i tot retrocedeix. Però el respecte no s’ha d’exigir, s’ha de guanyar.
El respecte a parlaments i governs està sempre condicionat a la lògica de majories i minories, a la confrontació entre Govern i oposició. Aquesta lògica fa que es puguin confrontar propostes diferents (quan existeixen, és clar), maneres diferents i solucions diferents a l’hora de fer front a un problema. La confrontació acaba quan el Parlament adopta per majoria una norma o una resolució vinculant. La llei aprovada comença a caminar i és aplicada per govern i administració. Però també pel Poder Judicial, que només pot tenir com a referent l’imperi de la llei. Així es preveu també a la Constitució espanyola del 1978, quan qualifica jutges i magistrats com a “independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei” (article 117.1).
La independència de jutges i magistrats està garantida per la Constitució i també per la Llei Orgànica del Poder Judicial, de manera àmplia i precisa (articles 12 i següents de la LOPJ). La seva imparcialitat a l’hora de dictar sentències o altres disposicions s’ha de demostrar en el dia a dia.
Quan es critica o qualifica alguna actuació o decisió d’alguns jutges o magistrats, s’està posant en dubte la seva imparcialitat, també teòricament garantida per la Constitució (art. 127) i la LOPJ. La imparcialitat de les decisions judicials és el que es posa en dubte per algunes actuacions d’alguns jutges o magistrats, i així ho percep també una notable majoria de més del 60% de la ciutadania espanyola.
Per no anar gaire enrere i no qualificar resolucions de jutges i tribunals ja allunyades en el temps, ens podem referir a decisions ben recents preses per la jutgessa Maria Tardón de l’Audiència Nacional o per la Sala Tercera del Tribunal Suprem. Tant impedir que es comuniqués un informe policial als superiors jeràrquics, com anul·lar cautelarment al dret a vot de centenars de milers de nacionalitzats espanyols, semblen entrar a la cursa dels despropòsits jurídics. En el primer cas, perquè mostra una voluntat d’amagar actuacions judicials i no col·laborar amb un altre poder de l’Estat. En el segon cas, perquè retallar drets fonamentals no entra en les competències de cap jutjat o tribunal ordinari, ni tan sols del Tribunal Suprem.
Les crítiques formulades per alguns membres del poder executiu o del legislatiu a partir d’aquestes actuacions judicials entren dins la normalitat institucional. Només faltaria que no es pogués criticar una decisió judicial. Una altra cosa diferent és l’obligatorietat d’acatar i complir sentències i altres resolucions judicials, com preveu també la Constitució i la llei. Però acatar no vol dir compartir o no poder discrepar obertament de les decisions. Si jutges i magistrats no actuen amb prou imparcialitat, si fins i tot posen en qüestió la seva independència a seguir més les demandes de part (quasi sempre impulsades per partits o associacions d’extrema dreta), que a les al·legacions del mateix Ministeri Fiscal, s’està fent un molt mal servei al Poder Judicial, que es vol emparar amb demandes i exigències de respecte i amb crítiques a aquells que gosen criticar les seves actuacions.
No es pot tenir només l’aparença d’independència i imparcialitat, s’han de practicar i defensar, no des de l’exigència de respecte, sinó de guanyar-lo cada dia i amb cada actuació.