Feia poc més de dues setmanes que gaudia del magnífic clima de la vall de Camprodon, quan ens assabentarem pels mitjans de comunicació que l’Estat havia invertit en l’any 2025 el doble a Madrid que a Catalunya.
En llegir la notícia, els comentaris dels partits polítics, de les organitzacions econòmiques, socials o cíviques, catalanes. Em va fer pensar en la meva etapa d’assessor: al Ministerio, i a la Secretaria de Estado de Relaciones con la Comunidad Económica Europea, això va ser del 1978 al 1983.
Un dia em sorprengué que els bidells es referissin al ministre com “el interino”. Mesos després en una conversa distesa amb un subdirector general em deia tot indignat: “Como una ley bien hecha, se había convertido en una chapuza en el trámite parlamentario”, era cert s’havien introduït esmenes que podien donar lloc a interpretacions discordants amb altres textos legals, aquesta conversa em va fer adonar del profund sentit d’Estat de l’alt funcionariat.
Pocs anys més tard, l’Àngel Llobet em va demanar en nom del Consejo General de la Ingeniería Industrial de España que fes amb el degà d’Andalusia, en Chema Bueno, el seguiment de la incipient Ley de la Edificación, que començava la seva singladura al Ministerio de la Vivienda, allà vaig conèixer un gran personatge, en Gonzalo Ramírez Gallardo, que fou subdirector general de Qualitat de l’Edificació, amb Franco, la UCD, el PSOE i el PP. El vaig convidar a diversos tribunals de tesis doctorals.
Quan Josep Borrell fou ministre de Foment, em varen encarregar un estudi sobre el compliment dels objectius de les autovies, els resultats majoritàriament concordaren amb les previsions, sols un efecte no desitjat: les autovies agreujaren el despoblament dels petits nuclis de població, afavorint el creixement d’aquells que tenien institut de batxillerat.
En aquell quart de segle, veié el bon grau de confraternitat entre l’alt funcionariat de l’Ajuntament, la Comunitat de Madrid, i el Ministerio, tot i el diferent color de les diverses institucions. No crec que hagi canviat gaire.
A Catalunya hem vist com l’eix transversal es convertia, per un costat, un excel·lent exemple ambiental de com construir grans infraestructures lineals enmig de paratges naturals com són el geopark del Bages, el Lluçanès, i les Guilleries, a la vegada, en un monumental nyap funcional.
L’eix transversal va ser planificat per l’enginyer Victoriano Muñoz Oms, l’any 1935. Projectada i executada per la Generalitat, però pagada per govern de l’Estat del 1995-98. Va ser reformada amb un peatge a l’ombra del 2007-13. Dit d’altra forma, els catalans no sols l’hem pagada dues vegades, sinó que a més en paguem el manteniment, quan ho hauria de pagar el Ministerio. Però la carretera és nostra.
Avui continuem caient en el mateix error. He llegit d’un polític de primer nivell: “Que les millores de l’AP-7 les paguem els catalans”. Hem d’aprendre a fer allò que diuen pels madriles: “Que cada palo aguante su vela”.
En l’època del ministre Borrell es va enllestir l’A-2 després dels innombrables recursos de les entitats ecologistes. No s’ha complert cap de les seves negres previsions; però varen endarrerir més de quinze anys la seva construcció.
Anys després, el ministre Álvarez Cascos va decidir invertir en l’A-26, d’Olot a Besalú, els diners destinats a la B-40, ja que no tenia on invertir-los a Catalunya. Algú em pot explicar que l’impacte ambiental del desdoblament de l’AP-7 és superior a l’Olot-Besalú? O al de l’Eix transversal?
Avui estem igual, el govern central no té on invertir a Catalunya. Un amic em deia: “Mira les propostes de Foment del Treball”, la meva resposta va ser: “Quantes tenen el consens de la majoria parlamentària que dona suport al govern?”
Un exemple molt proper. Té cap sentit d’Estat l’enllaç de la B-40 entre Terrassa i Castellar del Vallès proposat? Quan es desdobli l’AP-7 s’aprofitarà aquest enllaç?
Tothom amb sentit d’Estat veu que s’ha de desdoblar l’AP-7, algú amb seny creu que s’hi poden fer obres que compliquin més la circulació amb l’actual col·lapse?
Per tant, no siguem caragirats, no podem demanar que es realitzin inversions i, per altre costat, no deixar lloc on invertir.
A principis dels setanta, tots els partits, uns consolidats com el PSUC, altres incipients, teníem clar que volíem suprimir el centralisme de Barcelona, la radialitat de la xarxa viària, i construir-ne una de mallada, poc del que dèiem s’ha assolit.
Posant en evidència que els catalans no tenim un model per a casa nostra, cosa que sí que tenen els madrilenys. Per aquesta raó col·lapsen les nostres infraestructures i els nostres serveis. És un problema actual, encara que heretat, l’arrosseguem des de l’inici de la nostra democràcia.
Catalunya és el territori més estudiat del món, hem fet estudis per tot, però amb tots ells no hem sabut bastir un model consensuat de país. Per això l’Estat inverteix més a Madrid que a casa nostra. Menys victimisme i més tocar de peus a terra.
Avui, hauríem d’estar projectant el sòl per construir-hi els habitatges, els equipaments i les infraestructures necessaris per a l’any 2040. Amb menys de deu anys, no es planifica ni s’executa cap obra important.