Quan es parla sobre si Catalunya és una nació, es parla únicament de la llengua, la cultura i les seves institucions, però ens oblidem que Catalunya és, sobretot, les seves persones.
En una regió d’Europa on la taxa de natalitat és de les més baixes, potser, i només potser, les institucions haurien de cuidar més les famílies. Perquè Catalunya és també el conjunt de famílies que parlen català, que fan de la seva cultura la seva manera de fer i viure i respecten i hi participen de les institucions del país.
Una Catalunya on les famílies són oblidades és una Catalunya sense futur. Perquè el dia que els catalans només ho siguem pel simple fet d’haver nascut aquí i no per la nostra forma de viure i els nostres costums, aquell dia, Catalunya ja no serà Catalunya. Serà una altra cosa, però no el que ara entenem per Catalunya.
Hi ha propostes que indiquen que el futur implica la immigració. De veritat pensem que aquesta proposta és la millor? Que la immigració és necessària ningú té cap mena de dubte, però potser, i només potser, hauríem de decidir quina immigració és la que volem.
Ens diuen que el català està en perill. Doncs bé, un gran nombre de catalans han decidit no tenir fills o només un. Si les famílies catalanoparlants no tenen fills, com volem fer perdurar la nostra llengua?
Una opció és imposar-la per llei, però això em recorda a allò que va dir Unamuno als franquistes: “Venceréis, pero no convenceréis.” El parlar una llengua ha de ser natural, no imposat, però perquè el català es parli de forma natural, és més que necessari que les institucions vegin la família i la natalitat com a eixos principals de la política.
Amb més família i més fills, la llengua, la cultura i les institucions estaran fora de perill. Si el futur de Catalunya implica només més immigració, importar cultura estrangera, acceptar formes de viure contràries a la nostra, ja ens podem anar oblidant del que entenem avui per Catalunya.
Hi ha molts exemples a la història: el Líban era cristià fins que amb el pas del temps es va convertir en una nació de majoria musulmana; o el cas de Molenbeek, a Brussel·les, on la població immigrant d’origen nord-africà quasi supera el 50%. Aquest és el nostre futur?
Des de Sabadell també podem fer política de famílies per donar suport, ajuda i servir a un projecte comú que es diu Catalunya. I si ahir celebràvem la Diada nacional de Catalunya és perquè els catalans, com deia Jaume Vicens Vives, tenim la voluntat de ser. Que aquesta voluntat segueixi aquest camí.
Visca Catalunya!