Aquest és un text indignat, de disgust històric. No havia passat un any des de les primeres eleccions municipals quan, en una comissió ciutadana, a porta oberta i discussió franca, vam decidir els trets del Parc Catalunya-Eix Macià, determinacions avui consolidades.
La construcció, hores d’ara, d’un aparcament en superfície de 248 places, a la illa entre F. Macià, Ll. Companys, Paraires i Augusta, representa l’antítesi radical al projecte dels governs d’Antoni Farrés. I amb el veïnat apropiant-se d’un espai de ciutat i marcant condicions a l’ajuntament: ni zona blava, ni verda d’aparcament, sinó gratuïta. Inaudit!
Reconec i admeto que les actuals generacions al govern de la ciutat poden capgirar el passat rebut, hi estan legitimades, de la mateixa forma que els antecessors podem posar-los de volta i mitja, de forma argumentada.
Història passada
Aquella comissió ciutadana va definir els límits actuals del Parc, la façana plenament urbana de l’Eix, va negar unir el Passeig de Can Feu amb la Via Arcàdia (que en trànsit urbà era una alternativa potent) i va admetre el pas de la Via Alexandra en solució minimalista. També es deu a aquell moment la definició de la súper illa d’equipament, amb una certa renúncia de parc, però amb voluntat de conjunt. Les opinions més radicals no ho veien gens clar i n’hi havia que, fins i tot, reclamaven com a parc el sòl de la Riereta, els solars dels posteriors immobles de l’Eix. El gratacels s’ideà més tard, com també la refeta dels carrers del Pont i d’Estruch, en una complexa renovació urbana. Tampoc el Corte Inglés va aparèixer perquè passava casualment per allà.
Tots aquests antecedents foren molt anys d’esforç adreçats a fer una ciutat més capital, en un període de reconversió econòmica. Fins i tot l’alcalde Bustos va pensar en una Ciutat de la Música per a l’espai d’equipament, el que ara es consolida com aparcament, senyal que pretenia una mirada en alçada.
Sorprèn avui, ja no la renúncia, sinó el fet de renegar d’aquelles opcions de capitalitat de Sabadell.
Farrés II, contra Farrés I
La funció d’aparcament en aquest lloc, com a ús provisionalitat, ja hi és. Res no es guanya amb una urbanització pressupostada en 2M€. Però, a més, ens trobem en un espai de ciutat d’avingudes amples i gairebé sense pressió de trànsit, que en podrien allotjar encara més, només amb solucions de pintura. Com tampoc ens n’hauríem queixat si la solució hagués estat de poc preu: grava, sauló, etc. Però no, ha calgut devaluar un espai de futur -com cap més en tenim- i fer-ne Ciutat-Aparcament. Aquest espai supera les 1,5 hectàrees de superfície, ampliables amb la meitat de l’avinguda dels Paraires fins a 2ha. L’estació propera dels FGC atorga a aquest lloc una envejable centralitat.
Del despropòsit, no en té responsabilitat única l’alcaldessa, perquè l’urbanisme és sempre una coalició polític-tècnica, en una taula de 3 peus: alcaldia, regidor i tècnic directiu.
El cap tècnic d’Urbanisme de Sabadell, coneix perfectament com es va estendre la UPC de Terrassa fins Vallparadís, perquè ho vam planificar junts, ell com a cap de Departament (sota el gerent d’Urbanisme), jo com a extern.
L’illa que ens ocupa portarà aviat 50 anys sense un projecte material concret. Si el Parc era una utopia, aquesta peça d’equipament és la utopia dins la utopia i ens demana propostes.
Un Eix per al segle XXI
El futur d’aquesta illa no es resoldrà mai en una única opció i és millor pensar-ho en un joc plural. Cal preveure continguts amb sentit econòmic, metropolità i institucionals. Una Ciutat de la Música, per exemple, cabria als antics locals de Caixa Sabadell, al centre ciutat (Gràcia i d’en Font) i no és la millor opció, ni l’exclusiva, per a l’Eix Macià.
Aquesta illa podria allotjar dos gratacels més en façana a l’avinguda (en un 5% de la superfície de l’illa) i en la resta hi cabrien no menys de quatre institucions tipus: Universitat, Departament de la Generalitat, DFactory -com en de la Zona Franca-, Institut Fraunhofer, Centre de recerca -tipus els de La Caixa-, etc. Emplaçar-hi, de quatre a sis veïns, és més versemblant que optar per un de sol.
Ara bé, són propòsits que demanen una gestió activa, com hi fou en l’execució de l’Eix Macià. Una execució que mai no caminarà sola, perquè és més complexa que la pròpia idea inicial. Però, sobretot, cal determinació i llavors el resultat culmina amb el temps.
Per a qui li soni a xinès, li recordarem que el 1999 Antoni Farrés va promoure el Centre d’Estudis i Serveis de Tecnologies de la Informació i Comunicació Avançades (CESTIC), a l’actual edifici de la Cambra de Comerç, amb un pilot d’entitats (UAB, PRISA, Ericsson, Fund. Ramón Areces, Banc de Sabadell). No reclamem un esforç com aquell, previst en el que ara serien un 7-8M€, només servir de pista d’aterratge. Temps fou temps.
Fa anys, tant Sabadell com a Terrassa, vàrem fer un salt endavant com a centres a escala catalana. A Terrassa, la peça de nova universitat amida 1,5 ha, una dimensió com la nostra del Parc. Resulta inimaginable l’alcalde Royes i els seus tècnics posant un aparcament en el que avui és universitat. I allà, els FGC van arribar en posterioritat. El fet és que disposem d’un capital estratègic tant enorme com desatès.
Lament i oportunitat
Es vola baix per un sentit petit burgès i pro popular, de nou ric, que ignora la història i el futur, en nom de fer un simple aparcament gratuït, en un lloc on l’oferta ja és màxima, al preu de 9.000 euros la plaça, amb 2M€ pressupostats, tants diners com per fer una promoció d’habitatge públic.
El destí dels ja vells és endur-nos la raó històrica a la tomba i que el joves facin des de la inconsistència. O sigui, amén. Amén, però, a quasi mig segle d’aquells ajuntaments de ruptura amb el franquisme, l’actual banalitat professionalitzada ja ni sorprèn, perquè ara és norma. Judici dur? -estigueu segurs que el d’Antoni Farrés no ho seria menys. Expresso un greuge en nom i memòria seva.
No obstant, l’alcaldessa tindria encara marge d’esmena. La pilota és al seu camp i aquest no seria un afer menor, una rectificació tàctica, sinó la plenitud d’un gran llegat de futur.