Hi ha una política municipal de mirada llarga, que crea planejaments urbanístics, plans directors i grans places i avingudes. I també hi ha una política municipal de les petites coses, la del contenidor d’escombraries que molesta el veí, la rajola trencada i el llaminer. I aquesta política de les petites coses acostuma a donar governs i a fer-los caure més sovint que l’altra.
Avui vinc a parlar d’aquesta política en la seva part més escatològica: la de les caques i els pipís dels gossos. Tenim a Sabadell uns 25.000 gossos, més o menys tants com nens i nenes menors de 12 anys, comparació que mereixeria un estudi sociològic específic que va molt més enllà dels meus coneixements.
Això serien unes 25.000 caques (dels gossos) diàries. Si ningú les recollís, sortir al carrer seria impracticable. Afortunadament, molts propietaris ja són conscients que cal recollir-les. I molts d’altres ho fan de mala gana, per pressió social. També hi ha el que just en aquell moment estava consultant el mòbil i ves que no s’ha adonat de la tifa que el seu gos ha regalat als veïns, però cada cop són més els primers i menys els darrers.
En canvi, la pressió social sobre els pipís és encara molt baixa i per això molta gent encara no porta l’ampolla per diluir-los, malgrat que ho obliga l’ordenança municipal amb sancions de fins a 400 €.
Jo passejava fa molts anys una gossa de 60 kg. Entenc que una gossa és més fàcil de gestionar que un gos en aquest aspecte, però jo no li deixava que fes pipí a la vorera, sinó que l’obligava a baixar i pixar al voral o a l’asfalt. Tanmateix, sembla que això que feia jo podria provocar un problema psicològic als pobres gossos d’avui en dia, que majoritàriament fan el pipí allí on els plau, al bell mig de la vorera si cal. I llavors trobem, sobretot al matí i cap al tard, carrers on literalment caminem sobre pixats, com si fóssim en una ciutat de l’edat mitjana.
I ara trauré la meva faceta de químic. Quan un gos de mida mitjana surt al carrer al matí, després de 10 o 12 hores aguantant-se el pipí, amb la bufeta de l’orina que sembla un globus del Viena, i relaxa l’esfínter, pot buidar uns 150 ml de pipí. Si només hi tirem un rajolí d’aigua, no el diluïm. Caldria buidar-hi una ampolleta d’aigua sencera perquè fes efecte. Aproximadament el doble d’aigua que de pipí per diluir prou la urea com per evitar que els subproductes amoniacals de la degradació bacteriana provoquin aquella pudor i la corrosió del mobiliari urbà. Per als següents pipís, aquells en què només deixa anar unes gotes, com per marcar territori, sí que amb un rajolí més o menys abundant d’aigua n’hi ha prou.
En una situació de crisi climàtica, amb períodes de sequera i calor perllongats i recurrents, caldria que l’ajuntament es plantegés un nou model de neteja de les voreres. Els propietaris han de netejar els pipís dels seus gossos i ser sancionats si no ho fan, però l’ajuntament ha d’assegurar que el carrer no sigui un problema sanitari per exemple per a la canalla que tan sovint va al terra i ho toca tot. I perquè ens mereixem uns carrers nets i no els carrers-pipi-cans que tenim en alguns barris. S’ha d’incorporar més maquinària que regui els carrers i assegurar que tots els carrers són regats de manera que tots tinguin el mateix nivell de neteja. Ara que toca treballar el nou plec de condicions seria el moment adequat. Faran comissions ciutadanes perquè hi puguem participar?
I com que vull sortir al carrer sense que la gent m’insulti, avui no comentaré allò que fan alguns propietaris, que es deixen llepar i passar el morro del gos per la cara, després que el gos hagi passat aquest mateix morro pels culs de tots els altres gossos del veïnat i n’hagi olorat tots els seus pipís.