Les concentracions de suport a Ceuta van convertir la plaça de Sant Roc en un duel entre extrems, aquesta vegada amb Ceuta com a excusa.
Ja va resultar entranyable escoltar el primer tinent d’alcaldessa, Eloi Cortés, justificar que el govern de Sabadell no se sumés a una concentració que considerava partidista. La convocava la FEMP, presidida avui pel PP i abans pel PSOE. Aquesta exquisida defensa de la neutralitat, després de tants actes partidistes amb presència socialista, va ser un notable exercici de cinisme.
El mateix vespre, a Terrassa, Dani Olmo celebrava des del balcó de l’Ajuntament el Mundial guanyat amb Espanya. Enmig de la festa va enviar una abraçada i el seu suport a la gent de Ceuta: les alegries ens uneixen, va dir, però també ens han d’unir els moments difícils. Un futbolista va trobar les paraules que la política havia evitat.
Mentrestant, a Sant Roc, dues concentracions ocupaven costats oposats. A un costat, la convocatòria de la FEMP, protagonitzada pel PP i Vox; a l’altre, una contramanifestació suposadament antifeixista, amb presència de l’esquerra i d’un cert nacionalisme català —no precisament el que, segons les enquestes, creixerà en les pròximes eleccions—. Insults, tensió i una bandera palestina com a credencial ideològica. Hi vaig trobar a faltar la sahrauí: potser hauria pogut unir els presents. Una escena reveladora del que s’hi havia anat a fer.
En realitat, Ceuta gairebé no interessava a ningú. Al PP i, sobretot, a Vox, els servia per atacar el Govern espanyol. A l’altre costat, molts ni tan sols consideraven els ceutins conciutadans seus; prefereixen altres causes. Fora de la plaça, el PSC-PSOE confiava en l’oblit.
Una crisi provocada deliberadament pel Marroc i gestionada amb incapacitat pel Govern d’Espanya ha regalat a Vox la imatge que necessitava. Durant anys ha intentat imposar la falsa idea que Espanya pateix una invasió migratòria permanent. L’episodi de Ceuta ha donat a aquest relat una fotografia tan potent que sembla verificar-lo i el farà més difícil de rebatre. El populisme ja no necessita arguments: en té prou amb una imatge.
La moderació racional no va ser present a la plaça. Quan l’espai moderat abandona l’escena, el resultat és perfecte per als extrems. Vox va protagonitzar la protesta i davant seu va aparèixer una resposta “antifeixista” que no proposava solucions ni defensava Ceuta: reforçava el marc que deia combatre. Dos blocs que es necessiten, s’insulten i es legitimen. Hi faltava qui volia donar suport als ceutins sense triar entre una bandera partidista i una contramanifestació.
Potser la convocatòria de la FEMP no va ser neutral. Però això no obligava el govern municipal a callar. No calia compartir pancarta ni protagonistes. N’hi havia prou amb un missatge serè, com el de Dani Olmo, que recordés que Ceuta és Espanya, que els ceutins no estan sols i que una crisi migratòria exigeix seguretat, humanitat i unitat institucional.
Quan la política intenta aprofitar-ho tot, acaba buidant de sentit fins i tot les causes més elementals. Aquell vespre, a Sant Roc, tothom va ocupar el seu costat. Ceuta, en canvi, es va quedar fora.