Vaig conèixer Josep Mercadé l’any 1975. Érem molt joves, tot just amb 17 anys començàvem la carrera de periodisme, dita oficialment de Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser el curs de la mort del dictador Francisco Franco, que a la universitat vam celebrar –no feia ni dos mesos que l’havíem encetat– amb una setmana de festa. Llavors tot era molt precari i les classes, atès que la facultat no tenia edifici propi, les fèiem de rellogats entre Dret i Filosofia i Lletres. Érem tots dos de Sabadell, ell encara més alt que jo, i de seguida vam connectar.
En el grup de Sabadell hi havia també Víctor Colomer i una revolucionària de Sentmenat de nom Clotilde –es feia dir Patona per raons òbvies– Parellada, que va acabar en un partit tan revolucionari com Unió Democràtica de Catalunya (UDC), d’assistent dels presidents del Parlament Miquel Coll Alentorn i Joaquim Xicoy, i després va ser regidora de l’ajuntament del seu poble, però que ens va deixar aviat, el 2023. En el moment de començar la carrera, jo ja treballava al Diari de Sabadell i el Josep i Víctor Colomer hi entrarien anys més tard, després d’acabar-la, quan jo ja era a La Vanguardia.
En contraposició al grup de Sabadell, hi havia el grup de Terrassa, integrat per Vicenç Villatoro –que és qui ha fet més carrera com a periodista, com a escriptor i com a polític–, Manuel Sarrau, Jordi Llonch, Josep Maria Riera i Pasqual Llongueras, que tot i ser, aquest últim, de Sabadell, anava amb els de Terrassa per la connexió de Matadepera. Un a TV3, l’altre de cap de premsa de la Diputació de Barcelona en època de Manuel Royes, l’altre al Diari de Terrassa, l’altre l’últim director del Diari de Barcelona, tots han fet també carrera professional, encara que des de perspectives diverses, en el món de la comunicació.
La resta d’estudiants venien de Barcelona, bé perquè n’eren o bé perquè hi vivien perquè eren de fora de la ciutat, com va ser el cas de Josep Carles Rius, amb qui vam establir una bona relació tant el Josep com jo i amb qui vaig coincidir anys més tard a La Vanguardia, o perquè eren de fora de Catalunya. Llavors la carrera de periodisme només es feia a Madrid i a Barcelona i els bascos, per exemple, preferien instal·lar-se a Catalunya. Entre tots aquests alguns noms de la promoció es van fer populars gràcies igualment a TV3, com ara els d’Imma Pedemonte, Miquel Moreno o Jaume Masdeu.
Entre els professors que vam tenir també hi havia uns quants noms il·lustres, pel que eren en aquells moments o pel que serien més endavant: Ramon Barnils, Muriel Casals, Salvador Alsius, Lluís Bassets, Amparo Moreno, Esteve Duran, Josep Maria Baget, Carlos Pérez de Rozas, Miguel Ángel Bastenier, Joan Maria Solà, Joan Manuel Tresserras, Enric Marin, Jesús Maria Rodés i algun més que segur que em deixo. Molts ja no hi són, altres sí. El debat ja era llavors, i ho continua sent ara, si té sentit que una feina vocacional com el periodisme s’ensenyi a la universitat quan està a bastament demostrat que s’aprèn no gràcies a la teoria de la comunicació de masses, sinó fent-la cada dia.
Els anys d’universitat van ser els d’una col·laboració més estreta i intensa entre el Josep i jo. Després, ell va desenvolupar tota la carrera professional a Sabadell i jo a Barcelona, coincidint a La Vanguardia quan ell va agafar la corresponsalia que jo havia traspassat a Manuel Camps. Els contactes, durant aquest temps, van ser esporàdics, però sempre des de l’amistat i el respecte que ens professàvem, en record dels anys que havíem compartit quan començàvem. Va ser aquella, en tots els sentits, una generació d’envergadura, forjada en un moment de canvi de règim polític especialment complicat, i per a mi és un plaer poder dir que vaig compartir l’experiència amb bona gent com el Josep.