A la dècada dels anys noranta, podem dir-ho sense cap mena de dubte, es van constatar diversos fenòmens físics i químics que albiraven un nou canvi dels sistemes exògens. Només els iniciats feien cas del que podia passar més endavant. La irrupció i l’accés a la motorització de diverses fonts d’energia barates varen comportar un consum a l’alça i preus baixos en determinades èpoques. Un model controlat pels principals països i corporacions al món.
Recordem que els sistemes exògens (o processos geològics externs) són el conjunt d’agents i processos que modelen el relleu de la Terra des de l’exterior, i utilitzen l’energia solar i la gravetat com a motors principals. A diferència dels sistemes endògens (com el vulcanisme o la tectònica de plaques, que creen les muntanyes), els sistemes exògens destrueixen el relleu elevat, el desgasten i omplen les zones baixes de la superfície terrestre. De fet, aquestes pertorbacions són, en bona part, el que veiem quan passa, per exemple, una riuada.
D’altra banda, la mobilitat planetària és cada vegada més accelerada i gairebé ens sembla infinita, com si poguéssim ser a tot arreu alhora. Amb aquesta visió no ens adonem que la revolució de la mobilitat ens aboca a l’absurd. Paga la pena recuperar el fantàstic relat de Julio Cortázar, un col·lapse a l’autopista entre Fontainebleau i París que s’allarga tant que els conductors hi acaben organitzant una vida sencera. Amb el temps, ens aboca a viure i treballar a la mateixa ciutat on vivim. No és fàcil, però caldria evitar la multimobilitat i l’alta intensitat. Això en espais on sigui possible ordenar-ho.
I per si no fos prou, aquest estiu ens hem adonat que les nostres cases ja no són tan confortables i s’ha de repensar com podem millorar els nostres habitatges. I no només a l’estiu, també caldrà a l’hivern. Val a dir que avui desconeixem quina serà la disrupció ambiental que ens ofereix.
De fet, d’un repàs d’urgència de l’estiu segurament podem concloure que les nits tòrrides han estat el punt més crític a moltes ciutats del país. La capacitat de recondicionar els habitatges, ara com ara, no està a l’abast de tothom. Aquesta nova revisió dels habitatges s’hauria de valorar a partir de les normatives vigents i de l’estat de qualitat dels habitatges actuals.
Finalment, en l’àmbit agrari, a l’hora de valorar els impactes sobre els diferents conreus, s’hauria de considerar el coneixement dels seus cicles. No tots els cultius se sembren en els mateixos períodes. Cada any hi ha dates de sembra aproximades i cicles de conreu diferents. Enguany, les fortes calors de l’estiu han impedit sembrar en moltes explotacions. Les temperatures elevades provoquen a les plantes un estrès hídric que no els permet dur a terme les seves funcions fisiològiques. Per tant, hi ha moltes anomalies a l’hora de valorar les collites d’enguany.
Habitatge, mobilitat i camp semblen tres qüestions separades, però responen a la mateixa lògica. Hem construït les cases, hem traçat les carreteres i hem fixat els calendaris de sembra pensant en un clima que donàvem per estable. Aquesta estabilitat s’ha acabat i les tres coses ens fallen alhora. El que hauria de preocupar-nos no és cap episodi concret sinó la velocitat amb què s’encadenen.
Adaptar-se no vol dir esperar que passi l’estiu i confiar que el següent sigui més suau. Vol dir revisar el parc d’habitatges, ordenar la mobilitat allà on encara es pugui ordenar i acompanyar la pagesia en uns cicles que ja no són els d’abans. Fa trenta anys, de tot això en dèiem previsió. Ara ja només en podrem dir reparació.