Una altra de les coses que es va carregar la industrialització, i no sé fins a quin punt en som conscients tots plegats, és el progressiu declivi del món agrícola. Hem vist Alcarràs, de la Clara Simón, però hem vist molt més que això. Jo avui no faig una reivindicació d’aquest món, que potser caldria, sinó simplement una reflexió que trobo interessant sobre el nostre calendari i sobre les seves implicacions en la nostra manera de percebre el món.
Per molts l’any comença amb el setembre, quan comença el curs, més que al gener, que potser sí que mengem raïm i brindem amb cava, però no acaba de canviar massa re. És fàcil comprendre que el sistema imperant és el que és per pura tradició, que segueix les estacions i el que sempre s’ha anomenat “el calendari agrícola”. A ple hivern es comencen a preparar els camps per poder-los sembrar i que a la primavera floreixin i a l’estiu en puguem collir els millors fruits, tots ens ho sabem, tots hem vist representades les estacions en funció del color o l’existència de fulles als arbres. Molt bé. Es pot entendre, doncs, que el calendari de tota la resta anés d’acord amb això, amb la feina als camps. Es pot entendre que fos així abans i a l’hemisferi nord. I és que l’Europa colonitzadora va tenir problemes seriosos quan va voler extrapolar aquest sistema a l’hemisferi sud, és clar.
Però hi ha una cosa que em sembla curiosa: nosaltres ja no vivim segons el calendari agrícola i, en canvi, hem heretat una altra mena de calendari estacional que continua marcant-nos molt més del que ens pensem. Per a milions de persones, l’any real comença al setembre. Comença quan s’acaben les vacances, quan tornen els horaris, quan els nens tornen a escola, quan les universitats arrenquen, quan les empreses recuperen el ritme habitual i quan, de sobte, reapareixen les reunions, els projectes, les extraescolars i totes aquelles coses que havíem aparcat durant l’estiu.
És tan evident que fins i tot parlem de “nou curs” per referir-nos a tot plegat. Fem propòsits al setembre. Ens plantegem canvis. Comencem projectes. Tornem al gimnàs. Ens reorganitzem la vida. Decidim que aquest any —aquest any acadèmic, laboral, vital— serà diferent. I, tanmateix, quan arriba gener, tornem a posar-nos seriosos i diem que ara sí: any nou, vida nova.
I aquí hi ha la paradoxa. Si la nostra vida quotidiana té un començament de cicle molt més clar al setembre que no pas al gener, per què continuem fingint que l’any comença l’1 de gener? Per què reservem els grans propòsits, les grans promeses i aquesta absurda necessitat de convertir-nos en una versió millor de nosaltres mateixos per a una data en què, en realitat, no passa gaire cosa?
El primer de gener és, sobretot, una convenció. Canvia el número de l’any, sí, però no canvia gaire re més. En canvi, el setembre té una cosa gairebé ritual: tornem. Tornem a l’escola, a la feina, a la ciutat, als horaris, a les rutines. Comença una temporada nova. Potser no un any, estrictament parlant, però sí una vida nova després de l’aturada de l’estiu.
Potser hauríem de deixar de dir “propòsits d’any nou” i començar a parlar de “propòsits de curs”. Potser el nostre any, com el dels pagesos d’abans, no hauria de començar necessàriament quan ho diu el calendari sinó quan comença de debò el cicle que ordena la nostra vida (que abans el marcava la terra i ara la globalització).
I per això, encara que avui no sigui 1 de gener ni toqui dir-ho, jo us desitjo bon any nou al setembre. És aquí on, estic convençut que una mica per a tothom, comença tot de nou.