Hem ensenyat a les màquines a pensar, que era l’única cosa que ens en distingia. I això no és com dir que els pols es fonen o que la capa d’ozó es va fent grossa o que el canvi climàtic ens anirà abocant cada cop a catàstrofes naturals més grosses, tot coses que són igual de veritat però que encara es projecten –més o menys– en el futur. El tema de les màquines que pensen ens està passant a sobre, i tots ho hem experimentat, de manera més o menys conscient, si no avui mateix, aquesta darrera setmana.
Això no és bo ni dolent per naturalesa, sinó que dependrà, com sempre, de l’ús que decidim fer-ne. Tinc la sensació que ens toca viure en primera persona un moment històric de la categoria de la revolució de la impremta o la industrial. I gràcies a això m’agafo a cert optimisme: la possibilitat d’una revolada de l’antropocentrisme. Una mena d’humanisme, diguem-ne, posar de nou el que és humà al centre.
Ja s’està començant a apreciar el rebuig a tot el que s’ha dissenyat per intel·ligències artificials, que és més aviat fàcil de detectar, especialment en els camps més artístics. La creació és i serà eminentment humana, per bé que les màquines sàpiguen sumar i interpretar dades i fer fotomuntatges, potser.
I què, que les màquines hagin après a pensar? No deu ser que nosaltres havíem reduït massa què volia dir pensar? Enteneu-me: durant segles hem identificat la intel·ligència amb allò que ara les màquines comencen a fer extraordinàriament bé: memoritzar, calcular, relacionar informació, trobar patrons, imitar estils. I si això era tot el que ens feia especials, aleshores sí, tenim un problema.
Què queda, doncs, que sigui exclusivament nostre? Exclusivament humà? És en aquesta redefinició del que és humà, penso, que hi ha un bon punt de partida per a un humanisme preciós, un renaixement com el del segle XV, una Renaixença com la del segle XX.
Tenim una oportunitat extraordinària per deixar de confondre productivitat amb valor. Una màquina pot fer en deu segons un text que a mi em costaria dues hores. Perfecte. Però no pot haver viscut les dues hores que jo necessitava per escriure’l. I potser aquestes dues hores, precisament, són la part important. O no?
Una cosa és produir una cosa bella o més o menys ben pensada, i una altra és haver tingut una raó per voler-la produir. Una màquina pot escriure un poema sobre la mort, l’enyorança o l’amor amb una eficàcia extraordinària. Però nosaltres sabem què significa que algú hagi escrit sobre la mort després d’haver enterrat el seu pare, sobre l’enyorança perquè ha marxat algú que estimava o sobre l’amor perquè està enamorat. No és només el resultat. És la vida que hi ha al darrere.
Potser l’era de la intel·ligència artificial serà, paradoxalment, una era de revalorització de l’humà. No perquè les màquines siguin dolentes ni perquè hàgim de fingir que no poden fer coses extraordinàries. Al contrari. Com més capaces siguin de fer-les, més haurem d’aprendre a distingir entre allò que és eficient i allò que és valuós.
Hem passat segles intentant construir màquines que s’assemblessin a nosaltres. Ara que, en alguns aspectes, ho estan aconseguint, potser ens toca fer el camí contrari: recordar què és allò que ens fa humans i que no té res a veure amb ser més ràpids, més productius ni més intel·ligents.
La revolució que ens espera (o que estem protagonitzant) no és la de les màquines pensant com nosaltres. És la de nosaltres descobrint, per fi, què vol dir pensar com a humans.