Ara que queda una setmana per a la Festa Major de Sabadell, hauríem d’estar totes caragolant canelons, les dones, dic. És ironia, no patiu. Com que hi ha aquesta tendència d’adorar les tradwifes, dones tradicionals, no entenc com no esteu ara mateix totes tancades a casa fent el rostit i bullint la pasta en comptes de passejant el cul per les cales de la Costa Brava i fent-vos fotos. Cada cop que vaig als instituts de Catalunya (a Sabadell, sí, també m’ha passat) a fer les xerrades activistes contra la pressió estètica, moltes noies em diuen que no troben cap problema a voler ser una tradwife.
Els nois també m’ho diuen, però, és clar, a ells els interessa moltíssim que ens quedem a casa. Per a qui no sàpiga encara què és una tradwife, és una dona que fa bandera de portar una vida domèstica, vesteix d’una manera clàssica, modesta i es dedica a fer vídeos de menjar, a ensenyar com té cura de la canalla i a fer-se les coses de decoració elles mateixes. Jo trobo perfecte això de conservar les receptes, imitar les tècniques i aprendre coses de les dones que ens van precedir i de les nostres àvies. Però romantitzar les seves vides no és el mateix que honrar-les. Per a les dones d’aquella època, malauradament, el fet de cuinar i alimentar cada dia la família era una feina, una obligació.
Romantitzar l’amor per a tota la vida que elles van tenir no era una elecció personal, sinó una submissió, i per a moltes, una presó de la qual no podien sortir. Així doncs, totes aquestes noies que volen que les seves mares tornin a casa, deixin les feines, i les cuidin a elles, els seus germans i el seu pare a canvi d’una rialla i una bona cara, haurien d’estar fent el mateix que elles i plegar ja d’estudiar. Perquè és molt diferent fer-ho per obligació, per pobresa o per masclisme, que fer-ho des del privilegi occidental i romantitzar-ho a través de les xarxes. Estic fregida de tots els nanos que em trobo als instituts que em diuen que ho fan com a elecció personal, perquè us venen un model de negoci, el seu que ensenyen a les xarxes i que guanyen diners a costa dels teus clics. Així doncs, quan veig el contingut modern de tradwife presentat com un retorn a la tradició femenina, jo no hi veig tradició, hi veig gent occidental rica romantitzant una versió d’una vida en què elles no tindrien ni vot ni veu.