En sentit personal, reconec la meva herència familiar d’un ambient de taller, o de petita empresa (petita, però en 300 m2 hi havia metal·lúrgia, forns, banys de niquelat, un petit laboratori…). Sense aquella vivència immediata de tècnica i creativitat no hauria vist el món igual. No he estat empresari, potser emprenedor d’esperit, però he entès aquest món del qual em sento fill.
Ara puc classificar tots els meus amics i saludats en el mateix sentit. Els fills d’empresaris i els que no constitueixen dues diferents categories d’actitud vital, amb independència de la dimensió del taller o d’empresa viscut, i per més que d’adults hagin fet de funcionari, o de qualsevol altre destí. La marca d’inici, o la seva absència, hi és, i aquesta empremta és generativa. Aquest fet s’està acabant en la nostra present societat per manca de context: no som un món, una ciutat, de famílies i tallers barrejats, una ciutat-fàbrica, com quan de petits entràvem al quarto de la llana de les empreses a jugar dins… fins que l’encarregat ens en feia fora, perquè tota la ciutat era un continu de cases i fàbriques.
La ciutat-fàbrica era producció visible, i també convivència propera de classes socials, distants als barris de residència, però estreta dins la producció. Aquesta darrera comunitat s’ha acabat. Les fàbriques ara són llunyanes i molt menys manuals que abans en la relació persona-màquina.
Entenc el sentit empresarial per damunt de la significació de negoci, al qual usualment es redueix, quan realment és aventura, coneixement i responsabilitat. Crec que, actualment, la diferència de marca d’aigua entre empresarial/no empresarial queda per damunt de diferència dreta/esquerra i genera, a nivell de les persones, una classificació més profunda: estatalista/liberal.
Hi ha esquerres i dretes, ambdues en format liberal i estatalista, però la inconsistència de l’esquerra, d’una banda, i la deriva extrema de la dreta, en l’altra, accentuen el valor de la dualitat: estatalista/liberal. El comunitarisme ha substituït la socialdemòcrata i, a l’altre extrem, l’extremisme liberal malmet el sentit liberal. I una part de l’esquerra ha esdevingut secta religiosa, per especialització extrema: només ecologista, de diversitats personals… a qui no importa el context social conjunt, econòmic, polític.
Per tant, en el gran espai intermedi, només ens queda la defensa de la societat per damunt de l’Estat, i valorar la política com a representació i delegació, no com a marca ideològica.
En aquest context, l’única manera de superar aquesta mancança social de l’empresa en la vida quotidiana seria reforçant l’escola com a marc de socialització. Per exemple, aportant dimensió a les extraescolars i fer-ho des dels centres mateixos, millor que en ofertes aïllades, però assenyalant un punt crucial per al nostre esdevenir futur.
El coneixement de produir hauria de ser present a les escoles, perquè la creativitat de la ciutat-fàbrica genera ciutadans experimentats, capaços. I, qui diu escola, diu universitat, esdevinguda també aliena a l’empresa, a la plena presència social. No n’hi ha prou d’ensenyar que la llet no prové dels tetrabrics, sinó de les vaques, perquè cal arribar a fer el salt de fer rellevant la ramaderia, que també és un món productiu. Doncs, ídem amb tot el sector secundari manufacturer.
Partim d’una esquerra plena de col·lectivisme funcionarial, no pas de sentit de cooperativa, o sigui, plenament estatalista i d’una dreta de minoria social, confrontada, en comptes d’integradora. Ja no tenim socialdemòcrates ni democratacristians, tan sols líders buròcrates i pillets, en un esquematisme de ciutat alienada. Però tant socialdemòcrates com democratacristians eren fruit de la ciutat-fàbrica, d’una producció feta visible i d’una relació social de proximitat. O sigui, d’un contacte fet contracte social, viu i material, o sigui, proper.