Com que això de casar-se s’està posant de moda o bé celebrar els anys que fa que ho has fet, començo a estar farta de la frase que no paro de veure “el “sí” més gran de les nostres vides”. No sé si és perquè estic passant l’estiu fullejant les revistes del cor o fent un scroll infinit a les xarxes, però tinc la retina irritada de tanta ensucramenta.
Només et vinc a dir que el “sí” més gran de la teva vida serà el dia que et van preguntar si volies l’epidural, en aquell moment que et vas adonar que anaves a treure una criatura de la mida d’una carabassa guanyadora del concurs de Sió. Ara tot et fa il·lusió i dius a tot que “sí”, però quan faci tres anys que portes la teva canalla a l’escola una setmana i les del teu matrimoni anterior, la setmana següent, voldràs un suïcidi assistit. Perquè el “sí” més gran és el dia que la teva advocada et va preguntar si volies denunciar aquella clàusula abusiva del banc i vas acabar guanyant-la contra tot pronòstic, o el del dia que et reparin la paret on el veí s’hi ha fet un jardí de cal ample i tu tens una humitat que t’arriba al sostre del menjador.
El “sí” més gran són moltes coses que has anat fent a la teva vida que creies que no podries fer i ho has acabat fent. Però casar-se amb algú a qui d’aquí a tres anys li veuràs tota els defectes, només et farà fer el ridícul i voldràs eliminar el post que estàs fent ara a Instagram amb tota la il·lusió del món. I el “sí” més gran acabarà sent el dia que firmis el divorci d’aquella cosa que tens al sofà que mira sèries en bucle amb la mateixa samarreta de la festa major del 2013.