La democràcia, igual que la targeta vermella, només és de debò quan és directa. Ser expulsat per acumulació de faltes lleus no té re a veure amb ser expulsat per una salvatjada contra el rival, oi? I ja he acabat de parlar de futbol, però em serveix per exemplificar com una democràcia directa tampoc no té re a veure amb una que no ho és. I la nostra no ho és. Per poc que recordeu ciències socials a secundària, es parla sempre de democràcia representativa, que no és més que un eufemisme per no haver de dir democràcia indirecta, que es veu que sona malament.
Per fer-ho fàcil: a la democràcia directa, el poble (dēmos) té el poder i pren les decisions, aprova lleis i nomena càrrecs. En la indirecta, el poble (dēmos) escull una classe política perquè el representi (a ell i als seus interessos) en un parlament o en un congrés. Cosa que, si se’m permet, garanteix la desafecció, perquè és gairebé impossible que un grapat de partits garanteixin cobrir tota la gamma de grisos que hi ha en el pensament polític d’un país de gairebé cinquanta milions de ciutadans. I mentre en matèria econòmica coincideixes amb els uns, quant al nacionalisme coincideixes amb uns altres i en relació amb l’habitatge no t’acaba de representar ningú. Tranquil·litat, és només un exemple ràpid.
La representativitat política reclama, a més, una ciutadania disposada a delegar gairebé tota la seva responsabilitat política durant quatre anys i a recuperar-la, puntualment, el dia que toca votar. I això és probablement el que fa que el sistema sigui còmode i, alhora, tan poc exigent. Lamentablement, però, la representativitat és l’únic sistema que pot funcionar en països de mandrosos com el nostre. Sí, perquè la democràcia directa —la bona, diguem-ne, l’atenesa— només funciona si el poble sencer, i això vol dir tothom, es responsabilitza del seu poder públic i llegeix cada decret i cada programa i cada projecte de llei abans d’anar a urnes. I, és clar, accepta ser cridat a votar setmanalment o mensualment. Però, com deia, i a diferència de l’Atenes clàssica fa dos mil cinc-cents anys, vivim en una societat absolutament desconnectada de la cosa pública i que no pren cap mena de responsabilitat política de re.
Ho vaig veure clar quan es va convocar una manifestació per protestar contra una votació democràtica al Congrés escollit a través d’unes eleccions democràtiques. Que el poble s’uneixi per fer pressió i per collar els polítics sempre està bé, és clar. El que em sembla perillós és que la democràcia ens sembli legítima quan guanyen els nostres i una estafa quan guanyen els altres. Potser el problema no és que ens falti un partit millor, un líder millor o unes eleccions millors. Potser el problema és que hem acceptat una democràcia en què nosaltres només som cridats a governar un cop cada quatre anys.
I si cada dia queda més palès que aquesta democràcia de titelles —la representativa— fa aigües per tot arreu, en lloc de triar un nou rei titella, no podem destruir el teatre de marionetes i representar-nos a nosaltres mateixos? Si volem ser progressistes de debò, no hauríem d’acabar amb la farsa i fer, d’una vegada, una revolució de debò?