Portem tres setmanes pendents de la pitjor crisi humanitària que està patint Ceuta, després de l’entrada massiva de persones des del Marroc, moltes provinents d’altres països africans. I després de tants dies encara s’acumulen moltes qüestions sobre els fets i la situació que està vivint la ciutat. Ningú ha pogut encara aclarir com es va gestar i produir l’entrada de 70.000 persones (de les quals més de 140 van morir en l’intent), assaltant la frontera física o nadant cap a la platja, amb la complicitat o no de les autoritats marroquines. Com es va convocar, difondre i portar a terme una mobilització tan important sense que els serveis d’intel·ligència de banda i banda de la frontera s’adonessin és encara una incògnita. La implicació, activa o passiva, del Marroc en els fets continua i continuarà en entredit. Ni Espanya ni Europa volen furgar en aquesta qüestió donada la posició clau d’aquest país en la lluita contra la immigració irregular i altres polítiques, com la prevenció del terrorisme o el narcotràfic.
El fet que Espanya sigui la frontera sud d’Europa amb el continent africà, amb les dues ciutats de Ceuta i Melilla físicament en aquest continent, situa la relació Espanya-Marroc entre les més transcendents relacions bilaterals. Per aquest motiu, la reacció que es va produir per part d’alguns governs europeus, especialment els d’Itàlia o Dinamarca, s’ha de llegir més com una confrontació interna europea sobre polítiques migratòries, que està evolucionant cada vegada cap a postulats més a la dreta política. Més preocupant és la situació d’emergència humanitària que s’està vivint a Ceuta. Després del retorn, voluntari o induït, del noranta per cent d’aquells que van entrar irregularment a la ciutat, els milers que s’han quedat, entre ells moltes dones i molts menors, estan en unes condicions alimentàries, higièniques, d’insalubritat insostenibles durant massa dies. Ni la ciutat té instal·lacions suficients, ni el Govern espanyol pot inventar-se més mitjans per pal·liar les insuficiències locals.
L’acció positiva d’associacions i ONG diverses i de molts ciutadans particulars està equilibrant, per ara, les mancances de les administracions. Les peticions d’asil massiu o d’obertura de fronteres que s’han pogut veure i escoltar en alguns moments no poden entrar en els plans de solució de la crisi. El respecte als drets humans i a les normes europees i espanyoles ha de presidir la resolució d’aquesta crisi, que com més duri més s’anirà complicant. De moment fer tots els esforços possibles, i en alguns moments impossibles, per assegurar el màxim la supervivència en les millors condicions de tots els que encara romanen en diversos indrets de la ciutat. Caldria demanar col·laboració estreta entre les diverses administracions responsables. Menys picabaralles i menys aprofitament polític per part dels partits de l’oposició. Les acusacions i insults al president del govern (d’irresponsable fins a traïdor) no contribueixen en res a la resolució de la situació crítica de Ceuta. Com tampoc ho fan les queixes de manca d’implicació del Govern per part d’un president de Ceuta desbordat i que ha mostrat poca capacitat de reacció. Menys encara ajudarà resoldre la crisi l’aprofitament espuri de la majoria popular al Senat per intentar forçar unes compareixences ministerials ja compromeses al Congrés dels Diputats.
Si la implicació de les comunitats autònomes dirigides pel PP en l’acollida de menors consisteix a boicotejar les reunions entre responsables ministerials i autonòmics, la crisi s’eternitzarà en perjudici de Ceuta i d’Europa sencera. Diuen estar en contra de la política migratòria del Govern però, com sempre, ni plantegen ni proposen cap alternativa. Si la solució és la que dibuixa l’extrema dreta consistent en la cacera o la pesca d’immigrants (José M. Figaredo dixit), anem per molt mal camí. Només un esforç comú i coordinat de totes les administracions implicades (locals, estatals i europees) faran possible superar l’emergència humanitària.