Per història, i des de fa setanta anys, Sabadell se situa capdavantera a Catalunya en promoció d’habitatge amb implicació municipal. Superem fins i tot Barcelona i, a finals del segle passat, en època d’Antoni Farrés i d’Antoni Sorolla com a regidor, es va iniciar habitatge municipal de lloguer, un fet avançat a l’època.
Un element central de la política del president Salvador Illa ha estat l’anunci de fer 50.000 habitatges socials. S’ha fet una primera recapta de solars i se n’està elaborant una de segona. Aquesta primera fase ha obtingut un rendiment d’espai per a 14.762 habitatges, la qual cosa seria un 30% del que s’havia previst. Hi ha dos camins d’execució: l’ajuntament obté finançament i executa el programa en els seus solars, o bé ho promou la Generalitat. Alguna part d’aquestes primeres promocions ja estaven en marxa i potser l’empenta final ha estat l’accés al finançament, però no tot serà nova promoció. En el cas de Sabadell, ha optat per promoció pròpia i ha posat sobre la taula sòl per a la promoció de 347 habitatges.
En temes comparatius, podem començar per avaluar aquesta política. Els 50.000 habitatges equivalen, si els repartim equitativament per tot Catalunya, a 1,25 habitatges per cada mil habitants i any, al llarg de cinc. Llavors, la demanda seria de més de 10.000 a Barcelona, i de més de mil als quatre municipis més grans de 200.000 habitants. Es pot establir, doncs, el dèficit entre allò que cal i el sòl ofert. La taula col·loca el llistat dels municipis principals amb l’oferta feta, la població, la necessitat a l’estàndard mencionat i el dèficit que en sorgeix. A l’última columna hi ha el percentatge ofert respecte al que seria necessari, o sigui, l’esforç realitzat. Barcelona destaca per damunt de tot, amb un pendent de més de 7.000, tot i que ha mobilitzat sòl per a més de 3.000. El cas de Sabadell apareix també en els grans dèficits, només per darrere de Badalona i l’Hospitalet, amb uns 1.000 habitatges de dèficit, ja que ha ofert una quarta part del total que ens caldria. El cas de Terrassa ens supera en oferta, perquè ha mobilitzat més sòl, fins al 41% del que li pertocava, quan nosaltres ens hem quedat en el 25%.
Veiem, doncs, que la resposta no es correspon amb la demanda, ja que, potser per sort o circumstàncies favorables, alguns ajuntaments han pogut anar més lluny que altres en aquesta cursa de construir 1,25 habitatges per mil habitants i any al llarg d’un quinquenni.
Queda clar que els municipis més grans són els que plantegen la major part del problema en termes absoluts i segurament és on és més difícil resoldre-ho, però també són ajuntaments amb més capacitat de gestió urbanística. La Generalitat no demana resoldre tota la promoció, només fer l’oferta de sòl. En aquest sentit, Sabadell, un municipi que històricament ha fet política d’habitatge, no ha quedat pas en les primeres posicions, sinó en una situació poc lluïda. Al nostre entorn, en l’exercici de responsabilitat, ens superen en esforç, i per ordre de més: Castellar, Matadepera, Castellbisbal, Sant Quirze, Terrassa, Palau-solità, Ripollet, Rubí, Sant Cugat i Barberà del Vallès, i poden comptar fins a 91 municipis per davant nostre al conjunt de Catalunya, Barcelona inclosa. En resum, Sabadell no està a l’altura del programa dels 50.000 habitatges i haurem delegat a municipis menors la nostra part alíquota de responsabilitat, que és tant com constatar que el govern local no col·labora responsablement amb el de la Generalitat.
Els jutjats de Sabadell i rodalia ordenen uns 335 llançaments de llogaters a l’any, quasi un al dia... (DS 3-10-2026). En aquest context, s’ha preferit gastar uns milions en obres puntuals en places i aparcaments, a lluir racons, que a crear una substancial oferta de sòl. Tot ben endreçat i el problema amagat sota la renovada catifa. Ens en dolem.
En un moment de l’esclat al carrer del problema de l’habitatge, i ara ja en clau d’eleccions espanyoles, la resposta municipal és tremendament curta i pot marcar el tram final de la seva gestió municipal fins a les seves pròpies eleccions.