Tothom parla d’ella. Mentrestant, ella continua a un hospital.
El seu desnonament, als 87 anys i després de més de set dècades vivint a la mateixa casa, s’ha convertit en el símbol de la crisi de l’habitatge. Les imatges han estat terribles. I, com passa sovint, la política ha descobert de sobte un problema que feia anys que creixia davant de tothom.
L’esquerra ha convertit la Mari Carmen en bandera. Podemos, Sumar, ERC i el PSOE han situat el seu cas al centre del debat sobre els desnonaments i l’emergència habitacional. Des de la dreta, Junts, PP i Vox han respost assenyalant les responsabilitats del Govern i qüestionant aspectes personals de la protagonista per desmuntar el relat construït al seu voltant.
Uns han necessitat una víctima. Els altres han necessitat desacreditar-la. I la Mari Carmen, mentrestant, continua a l’hospital. Potser aquesta és la millor metàfora de tot plegat.
Perquè la crisi de l’habitatge existeix. És real i s’ha convertit en un dels grans fracassos col·lectius de la nostra política recent. Però no ha nascut aquesta setmana. Pedro Sánchez fa vuit anys que governa Espanya. Però també han tingut responsabilitats el PP, Podemos, Sumar i governs autonòmics i municipals de tots els colors. Vox tampoc ha aportat solucions estructurals allà on ha tingut capacitat política per fer-ho.
Tots han tingut temps. I tots han parlat molt més del que han fet.
Ara, dos decrets han semblat contenir la frontera entre la justícia i el desastre. Els que els han defensat els han presentat com a imprescindibles per evitar nous desnonaments. Els que els han rebutjat han advertit de les conseqüències sobre els propietaris i l’oferta de lloguer. Junts hi ha votat en contra i argumenta que determinades mesures podien agreujar el problema que pretenien solucionar.
Se’n pot discutir. El que costa més d’acceptar és que una crisi construïda durant dècades es pugui solucionar amb un decret elaborat a correcuita després que una imatge hagi commogut el país.
Perquè darrere de la Mari Carmen hi ha milions de persones que mai apareixeran a la televisió.
Famílies amb dos sous que fan números per pagar el lloguer o la hipoteca. Joves que treballen i no poden marxar de casa. Pares que saben que els seus fills difícilment podran accedir a un habitatge. Persones que no protagonitzen cap desnonament televisat, però que han renunciat a canviar de pis, a formar una família o, simplement, a viure una mica millor.
Aquesta classe mitjana silenciosa fa anys que avisa.
L’habitatge necessita més oferta, habitatge públic i assequible, col·laboració publicoprivada, sòl disponible, seguretat jurídica, rehabilitació i polítiques a llarg termini. Necessita menys relat i molta més gestió.
Esperem que la Mari Carmen torni a casa quan surti de l’hospital. Aleshores, la política ja haurà aconseguit les seves fotografies, acusacions i titulars.
Encara quedaran milers de Mari Carmens anònimes.
I potser el veritable problema és aquest: que quan s’apaguin les càmeres, tornaran a no importar a ningú.
Però la cínica lluita electoral pel poder, el rerefons de tot, continuarà.