La il·lustradora sabadellenca Laia Dalmases aquest any ha aconseguit reflectir en el cartell l’esperit profund de les barraques i de la ciutat. Preguntem-nos què significa el fenomen de les barraques en el marc de la Festa Major. De fet, hi ha moltes ciutats catalanes que en tenen. Per a mi és un espai lúdic protagonitzat per joves en el marc d’unes festes que són per a gent de totes les edats. I com a qualsevol espai on els joves tenen poder l’exerciran al límit. I molt probablement als grans i assenyats no els agradarà. És clar, per això hi ha una programació alternativa a l’assenyada.
Per a mi el cartell d’enguany és un gran, un enorme cartell. Veure un Sabadell amb l’Ajuntament, Sant Fèlix i la torre de l’antiga Escola Industrial en flames és d’una simbologia extraordinària. De fet, és sabadellenquisme en vena.
Hi ha sabadellencs, massa sabadellencs, que no saben distingir la realitat de l’art. Això no té altra explicació que la falta de cultura.
Que hi hagi el que a Sabadell en diem el Llaminer penjat és d’un sentit de l’humor extraordinari. El Llaminer fins on jo he arribat no és un personatge real, sinó un personatge inventat que ha tingut un èxit inaudit per les festes de Nadal. Denota primer un sentit de l’humor molt d’aquí, digne de la Colla de Sabadell.
Cal diferenciar ficció de realitat. Anem al que s’ha considerat una gran revolució juvenil al món. Es tracta del moviment del Maig del 68 a França. A les parets franceses van aparèixer tot de pintades que amb el temps s’han convertit en lemes revolucionaris universals:
La barricada tanca el carrer però obre el camí.
T’estimo! Oh, diguem-ho amb llambordes.
És necessari portar en si mateix un caos per posar en el món una estrella dansaire.
La passió de la destrucció! És una alegria creadora.
No hi ha pensament revolucionari. Hi ha actes revolucionaris.
El govern municipal del PSC ha decidit eliminar el cartell de Barraques del 2026 del programa oficial de la Festa Major de Sabadell. Veure-hi incitació a l’odi i la violència és de nivell cultural dels exclosos de l’informe PISA d’enguany. Vaig pertànyer a la Comissió de la Convivència durant un temps, alguna reunió fins i tot la vaig presidir i he de dir que no està pensada per jutjar obres d’art. Tothom s’ha tornat boig!
En fi, a la Sagrada Família, en els deu minuts d’or que van fer la volta al món amb un joc pirotècnic impressionant, semblava envoltada en flames mentre Antoni Gaudí s’ho mirava. Tothom va quedar meravellat, inclòs Felip VI i el papa. Jo pensava que potser el cap de Gaudí no era el de l’insigne arquitecte sinó el de Joan Garcia Oliver de la CNT-FAI que havia tornat a acabar la feina a mig fer de l’any 1936 i que amb uns anys de retard fotia foc a la Sagrada Família. Llàstima, era només una fantasia.
Em sembla que s’ha perdut massa el nord, amb la regla de tres que ens proposen massa sabadellencs d’ordre, hauríem de prohibir la novel·la policíaca perquè hi ha assassinats i actes reprovables de tota mena. De fet, hauríem de prohibir tota la literatura. Amb l’art passa el mateix. John Stuart Mill l’any 1859 escriu Sobre la llibertat i es fotria les mans al cap si veiés de què parlem a Sabadell.