El curs passat vaig passar gran part del meu temps al Baix Camp, bona terra, i em va sorprendre que cada poble tingués dues Festes Majors, una per a cada un dels seus patrons. Generalment, una d’estiu i una d’hivern. Per exemple, Reus fa la Mare de Déu de la Misericòrdia a l’inici de curs i Sant Pere per tancar-lo, just abans de l’estiu. O Salou, que té el cos blanc a l’hivern (febrer, normalment) i les Nits Daurades de Santa Maria del Mar a l’estiu. Em va fer certa enveja, sí, i quan ho vaig explicar a casa, em van dir que aquí també és així, que hi ha la Salut a final de curs (tot i que és maig) i que la festa Major ja s’ha desvinculat del Sant i és ben laica, però que per temporada s’assimilava a Sant Fèlix, el patró, que cau a finals d’agost (a tocar del principi de setembre on som ara).
Tot plegat ho penso entre garrotins i mentre sento que convoquen gent a menjar flams, i potser se’m passa una mica l’enveja. És clar que té cert encant i respecte a la tradició, mantenir la referència als patrons (com també ho fan arxiconegudament “les Santes” de Mataró, per exemple, o “la Mercè” de Barcelona), però ara penso més aviat en tenir-ne dues en lloc d’una. No ho sé. I a estones em desconcentro d’aquest fil per admirar la destresa i la rapidesa amb què la gent rima en la cançó improvisada.
Divendres vaig veure un pregó i un espectacle inaugural ben divertit a càrrec d’una bona amiga, després vam sopar amb amics pel centre (on es podia!) i vam pujar a l’Estruch, que hi punxava també un amic. L’endemà, tot i la calorada, vam passar-nos-ho genial al vermut electrònic, i el correbars va ser antològic, com sempre. Avui hem anat a això del Màrius Serra i també ens ho hem passat de conya, i tornant m’he trobat uns cosins amb criatures que també venien de no-sé-on i també estaven encantats. Tot plegat, amb la gralla de fons, que els castellers han carregat i descarregat de meravella. També hem vist passar la cercavila, ens ha fet il·lusió. Ara garrotins i després concertot, que segur que també serà estupendo. I aquí s’acabarà la Festa Major, per als que no treballem a Sabadell. Però tornaré a casa –no massa tard, que dilluns es matina– pensant que buf, que bé. Sí, enfilaré el carrer de casa tot tancant aquesta línia de pensament que m’han obert uns flams sent xuclats: que si l’una és tan bona com ho és aquesta, vols dir que en cal una segona?
Doncs sí. I una tercera i una quarta. Si la Festa Major, més que uns dies de sobreprogramació, de gralles, de bon ambient, de gent jove que tasta l’alcohol per primera vegada i gent gran que es queda fins tard, és una excusa per trobar-nos i celebrar, aleshores que n’hi hagi com més millor. O almenys una segona. Sí: si una Festa Major és capaç de fer que un diumenge al vespre, amb calor i havent de matinar l’endemà, torni cap a casa pensant que tot plegat ha estat estupendo, per què ens hem de conformar amb una?
Deu ser que la festa és l’excusa per la reflexió, que el que ens agrada una vegada i una altra és l’agraïment, és valorar com ens agrada el que tenim.