Si això ens ho diuen fa quatre, vuit o deu anys, no ens ho creiem. És una de les reflexions més recurrents entre els fidels seguidors arlequinats aquests últims dos mesos. S’han de fregar els ulls quan constaten que el Centre d’Esports ha superat els 10.000 socis. És només la punta de l’iceberg.
Alguns poden pensar que és fruit de l’impuls de dos ascensos consecutius, de Segona RFEF a la lliga Hypermotion, però això va molt més enllà d’un gran èxit esportiu. El Sabadell s’ha convertit en un autèntic fenomen social.
Un servidor va encunyar una expressió en la seva etapa professional al Diari de Sabadell: la famosa “batalla perduda”. Volia escenificar la difícil relació entre el Centre d’Esports i una ciutat que semblava viure d’esquena al club. Mai fallaven els tres mil fidels, però costava horrors superar aquesta barrera. L’anterior ascens a Segona A amb públic (Eibar, 2011) semblava un punt d’inflexió (van fregar-se els cinc mil abonats), però va quedar en una revifalla i el globus va tornar a desinflar-se els anys posteriors. Molts partits de Segona Divisió es jugaven amb tres o quatre mil espectadors a les graderies.
Com s’explica el boom actual? Segurament no trobarem una explicació única. El Sabadell s’ha convertit en un punt de referència, en un senyal d’identitat que engloba molta gent jove. Sempre es parlava d’una afició envellida, sense un relleu generacional, i ara, en canvi, fa goig veure nens i nenes, adolescents, lluint l’arlequinada pels carrers de la ciutat. Aquesta Festa Major ha estat un festival de samarretes amb els quadres per tot arreu. Ara, se sent orgull arlequinat. Allò que passa a moltes ciutats, potser ho podrem aplicar també aquí. “A Sabadell, som del Sabadell”.
És evident que el club ha treballat molt bé l’àrea social els últims anys a través de les xarxes en un intent d’arribar a la gent jove. Ho ha aconseguit. I també és evident que l’apartat esportiu hi ha influït. S’ha establert una gran connexió entre l’equip i la graderia. Els resultats han acompanyat i la febre arlequinada del play-off, amb les històriques remuntades contra Real Madrid Castilla i Zamora, van crear un vincle espectacular.
De totes maneres, ningú, ni el més optimista, podia pensar en una possible llista d’espera per fer-se soci, que l’Estadi podia quedar-se petit en un partit de lliga o crear l’opció del seient lliure… Impensable, insòlit, increïble. Doncs sí.
I també resulta impensable, insòlit i increïble l’inici de temporada de l’equip de Ferran Costa. Quan alguns van veure el calendari dels primers quatre partits, van donar per bo un 3 de 12. El Sabadell ha sumat 8 punts i ocupa zona de play-off a Primera Divisió.
Sabem que l’objectiu és la permanència i consolidar-se a Segona A, però el boli BIC que va citar Ferran Costa en l’última roda de premsa després del 3-2 al Córdoba sembla que pot dibuixar moltes alegries. Diu que potser no és brillant –discrepem del tècnic perquè el Sabadell està oferint un futbol excels–, però té molts colors i tots funcionen.
L’equip mai afluixa, s’ho deixa tot a la gespa, lluita fins a l’extenuació. Pot guanyar o perdre, però competeix sempre. I l’afició se sent identificada en jugadors com Urri, el gran capità, Quadri, Joel Priego o Ton Ripoll i segur que se n’hi afegiran molts més noms durant aquesta temporada.
El boli BIC promet tardes de glòria.