Aquest estiu hem tingut moltes pèrdues, no sé què coi ha passat durant aquests mesos que només m’arriben notícies de persones prou joves per haver-se’n anat ja. Accidents, malalties o les que se n’han anat de vacances i ja no han tornat mai més. Persones properes, persones estimades que van marxar amb la il·lusió i la maleta plena i, que ara ja no hi són.
Quan t’assabentes de la notícia passes per la incredulitat i després per la tristesa. La mort durant les vacances és una irrupció brutal perquè és el moment en què menys t’esperes trobar-la, no t’imagines mai que quan estàs aturant la teva vida rutinària i estressada per viure de debò la vida per la qual treballes tot l’any, te’n vagis.
Estem més acostumades a pensar que la mort t’arriba a ple febrer, quan estàs fins al capdamunt de feina, en un embús de trànsit, però no així. I per això acabes l’estiu repetint frases de filosofia de vida: “Hem d’aprofitar cada moment, s’ha de viure intensament, ens hem de preocupar menys per les coses mundanes.”
Però arriba el setembre i tots tornem a les nostres rutines, a l’estrès, a arribar tard a portar la canalla a l’escola, a treballar fins a les tantes perquè ets autònoma. I t’adones que t’has oblidat de totes aquelles frases que vas repetir-te fa tres setmanes que no faries, que estaries més tranquil·la, que no t’estressaries per qualsevol ximpleria i que potser no valia la pena treballar tant o no gaudir del cap de setmana per arribar a temps a una entrega.
T’adones que la filosofia de vida que has predicat per consolar-te del dolor de la pèrdua només es converteix en un imperatiu de consum: compres aquell viatge que no t’atrevies a fer, encetes aquella ampolla de vi que guardaves per a un moment especial o pagues aquella jaqueta que feia una setmana que estava a la cistella virtual de la teva botiga preferida.
I no es tractava d’això, es tractava de viure perquè era massa aviat per morir.
Descansa en pau, Caty.