Els meus alumnes es queden parats –i, la veritat, bastant tothom a qui ho explico– quan s’assabenten que el nom de la reconeguda marca de roba d’esport ASICS és un acrònim del vers de Juvenal “Anima Sana In Corpore Sano”, que en veritat no diu “anima” (molt cristià per al segle I), sinó “mens”, però és evident que “asics” és molt més pronunciable que “msics”.
Segurament Juvenal ho deia en un sentit molt més filosòfic i fins i tot religiós que no amb el matís de benestar personal i de superació esportiva que li ha donat el segle XX. Els creadors d’Asics potser no sabien ni qui era Juvenal. I no passa re, eh. Els exculpa força el fet que siguin japonesos, potser. Vull dir, de tradició no-occidental. Sigui com sigui, el que volia comentar, com era previsible, té més a veure amb el vers llatí que amb l’eslògan japonès.
I a la reflexió hi arribo fent una excursió ben xula pel Montseny, aquest cap de setmana, la meva gossa i jo sols, mà a mà (pota a mà). Si bé és innegable (i Juvenal ho certifica fa dos mil·lennis) que una ment està millor en un cos sa, també és certa, la màxima, en sentit contrari: que també està millor un cos amb una ment que està a gust.
En el vers original es demana als déus una ment sana en un cos sa, és a dir, que aquest principi d’ordenació que proposo no és real, de fet, com a mínim en l’original llatí, que es limita a aspirar al benestar de tots dos. L’ordre sí que el posa, en canvi, l’eslògan del segle XX: tenir un cos sa (fer esport, cuidar-se, digues-n’hi com vulguis) és la condició per al benestar mental.
Juvenal no diu que el cos sa sigui la porta d’entrada a la ment sana, i el que ha fet el segle XX (amb l’interès de vendre vambes i polièster, suposo) ha estat convertir-ho en una jerarquització.
I tots ho hem acceptat tàcitament, acríticament, sense discussió, només cal veure com vivim: primer el cos i després (potser, si queda temps, ja) la ment.
Vivim en una època extraordinàriament obsessionada amb el cos. Comptem passos, calories, hores de son, pulsacions, quilòmetres, grams de proteïna. Ens mesurem constantment i hem convertit la salut física en una mena de projecte empresarial. No dic que sigui dolent cuidar-se, és clar. El que em fa gràcia és que, en canvi, ningú no sembla tenir un rellotge que li compti les hores que ha dedicat a pensar, a llegir, a estar sol, a conversar sense mirar el mòbil o simplement a no fer re.
I aquí és on la passejada pel Montseny em feia pensar en Juvenal. Perquè aquell matí no vaig anar a fer salut. No vaig sortir a acumular passos, ni a batre cap marca, ni a complir l’objectiu de moviment de l’aplicació de torn. Vaig sortir a caminar. I resulta que el cos, mentre caminava, anava fent una cosa que li anava extraordinàriament bé a la ment. El silenci, els arbres, l’aire, la Bruna, no sé si em feien més fort físicament, però sí que em feien estar millor.
Per això em sembla que hauríem de recuperar el sentit més senzill de la màxima: no cal decidir què és més important. No cal que el cos sigui el mitjà i la ment el final, ni que la ment sigui superior al cos perquè és més noble. Som les dues coses. I probablement una de les grans desgràcies de la nostra època és que hem après a tractar-les com si fossin dos projectes independents, cadascun amb les seves mètriques i els seus objectius trimestrals.
Juvenal, al capdavall, no demanava als déus un cos perfecte ni una ment extraordinària. Demanava una ment sana en un cos sa. Potser perquè ja sabia, fa dos mil anys, una cosa que a nosaltres ens costa recordar: que no cal triar entre estar bé de cos i estar bé de cap. Que la salut d’una cosa ajuda l’altra. I que, de tant en tant, caminar sense cap objectiu més amb la teva gossa pel Montseny pot ser una manera bastant digna de procurar-te totes dues.