No és fàcil acomiadar-se d’un projecte polític amb el qual t’has identificat una part important de la teva vida. Encara ho és menys quan no has canviat de principis, però sí que han canviat les sigles que, durant molts anys, els representaven.
Aquest article no neix del ressentiment. Neix de la necessitat de ser honest.
La meva vida professional ha estat al món de l’empresa i de les institucions econòmiques del país. He tingut l’honor de representar el teixit empresarial de Sabadell i de treballar des de la societat civil, convençut que el progrés de Catalunya s’ha construït sempre sumant talent, esforç i compromís. Fa només cinc anys vaig decidir fer el pas a la política municipal perquè creia que també podia contribuir al servei del meu país i de la meva ciutat.
Ho vaig fer des de les mateixes conviccions que m’havien acompanyat tota la vida: les del catalanisme polític que vaig aprendre de Convergència. Convergència Democràtica de Catalunya no era un partit perfecte. Va cometre errors, alguns d’incomprensibles. Però era molt més que unes sigles. Era una manera d’entendre el país. Una escola de govern. Un espai que reunia persones procedents de la societat civil, del món local, de l’empresa, de la cultura i del tercer sector amb una idea compartida: construir Catalunya i posar-la per sobre del partit.
Sota el lideratge del president Pujol es va consolidar una cultura política basada en el rigor, el municipalisme, la responsabilitat institucional i la cultura del pacte. Pactar no era cedir; era governar. La centralitat política no era indefinició; era la voluntat de representar una àmplia majoria de catalans.
Aquella cultura política va contribuir decisivament a construir la Catalunya moderna.
Per això molts vam continuar el nostre camí a Junts. Perquè pensàvem que aquell llegat tindria continuïtat.
Avui crec, sincerament, que no ha estat així.
Junts ha anat perdent, de mica en mica, la seva identitat. Ha deixat de ser aquell espai central, transversal i amb vocació de govern que havia caracteritzat el catalanisme durant dècades. Massa sovint ha substituït el projecte per la improvisació, el lideratge per la reacció i la voluntat de construir majories per una dinàmica de confrontació que ha allunyat molta gent.
Però el problema no és només què ha passat amb Junts.
El problema és el buit que ha deixat.
Durant molts anys hi havia centenars de milers de catalans que trobaven en aquell espai polític una manera de sentir-se representats. Empresaris i treballadors. Professionals, autònoms i funcionaris. Joves i gent gran. Catalans d’origen i catalans d’adopció. Persones molt diferents, però unides per una mateixa idea de país: una Catalunya nacionalment ambiciosa, econòmicament competitiva, socialment cohesionada, europeista i institucionalment sòlida.
Aquell espai avui ha quedat orfe.
No perquè aquests catalans hagin desaparegut. Continuen existint. El que ha desaparegut és el projecte polític que els representava.
Quan un partit abandona la centralitat, no només perd vots. Deixa sense veu una part molt important de la societat. Altres partits, ben segur, sabran aprofitar aquesta oportunitat.
Aquesta absència és especialment evident al món local. Els ajuntaments són l’espai de la política útil. La gent no et pregunta quants discursos has fet. Et pregunta si trobarà habitatge, si el seu barri serà més net i segur, si hi haurà oportunitats per als seus fills o si l’Ajuntament serà capaç de gestionar bé els recursos públics.
La política municipal t’ensenya una lliçó molt senzilla: pactar no és trair. Pactar és governar, ser útil a la gent.
Especialment a l’àrea metropolitana, on el catalanisme només tornarà a ser determinant si recupera la capacitat de dialogar, de construir consensos i de posar l’interès general per damunt de qualsevol tacticisme.
Cal recuperar exigència, rigor, sentit institucional i vocació de govern. No per repetir cap etapa, sinó per estar a l’altura de la que ens toca viure.
Catalunya necessita menys ideologia buida, o salvadors, i més projecte, lideratge i responsabilitat.
No enyoro Convergència. Enyoro una manera de fer política que posava el país per sobre de les sigles, les institucions per sobre del soroll i el servei públic per sobre dels interessos partidistes.
Quan la discrepància deixa de ser considerada una aportació i passa a ser vista com un problema, un partit comença a empobrir-se. Sense pluralitat interna no hi ha debat, i sense debat és molt difícil corregir el rumb.
Fa pocs dies hem estat expulsats de Junts.
Però seria un error pensar que aquest és el motiu d’aquest article. La meva expulsió només posa punt final a una desvinculació política que, en realitat, feia temps que s’havia produït. No soc jo qui ha canviat de principis. És el partit qui s’ha anat allunyant d’aquella tradició política en què vaig créixer i en la qual continuo creient.
Potser alguns llegiran aquestes línies com un comiat. Ho són.
Però no és un adeu al catalanisme que he defensat tota la vida. És un adeu a unes sigles que, al meu entendre, van deixar de representar-lo fa temps.
Allà on sigui, continuaré defensant el mateix que he defensat sempre: un catalanisme de govern, moderat, municipalista, europeista, socialment just i amb una profunda confiança en la societat civil. Un catalanisme que torni a generar confiança, que recuperi la cultura del pacte i que torni a representar aquella immensa majoria de catalans que avui se senten políticament orfes.
Les idees, quan responen a una necessitat real del país, acaben trobant sempre el seu camí.
Ho he intentat, he intentat canviar Junts des de dins. I com jo, molts. No ho hem aconseguit.
Per això marxo amb la serenitat de qui perd unes sigles, però conserva intactes les seves conviccions.
Perquè, al capdavall, no soc jo qui ha deixat de ser convergent.
Senzillament, i definitivament, el que representava Convergència ja no existeix.