Acasa de les meves àvies està terminantment prohibit dir que t’avorreixes. Avorrir-se pot passar, però dir-ho no. Avui he pensat en això quan sentia per la ràdio la rabieta de Mourinho i hi he tornat a pensar quan he conegut els nous resultats electorals d’Alemanya.
La connexió la faig a través del perillosíssim concepte de la victimització. La victimització desactiva la possibilitat d’autocrítica o de millora i, per tant, es carrega qualsevol possibilitat d’èxit. D’una manera semblant, o les àvies ho devien aprendre, com tot, a base d’experiència, quan dius en veu alta que t’avorreixes, quan arribes a la conclusió que t’avorreixes, ja estàs vençut, ja és molt difícil sortir de l’espiral negatiu i revertir la situació. Per millorar les coses cal assumir responsabilitat, i victimitzar-se, ho sabem bé, és el primer pas per defugir-ne.
Mentre l’entrenador del Madrid posi la culpa exclusivament als àrbitres, l’equip no millorarà. Mentre la CDU culpi l’AfD dels seus mals resultats, els seus resultats electorals no milloraran. Mentre creiem que el procés no va culminar només per culpa de l’opressió espanyola, mai no es farà la independència. Són tres temes molt diferents (quatre, si comptem avorrir-se a casa les àvies) i que ens afecten de maneres molt diverses, però amb sempre el mateix problema de fons: un error de diagnòstic pot carregar-se fàcilment la feina de curació.
I, ull! Que no estic dient que els àrbitres no afavorissin l’Atlético –ho va veure tothom– ni que l’Alternativa per Alemanya no sigui un problema en el tauler de joc europeu, ni tan sols que Espanya no tingui gran responsabilitat de la desfeta independentista. El que sí que dic és que consolar la derrota amb causes externes fa molt difícil la superació, és clar. Crec que ja se m’entén.
Fixem-nos més detalladament en els dos casos que m’interessen més, els polítics: “ens hem vist perjudicats per l’auge dels extremismes, amb qui no volem fer política, un creixement que s’està donant arreu, no només a Alemanya, una crescuda que no ens deixa governar perquè no hi pensem dialogar, amb els nazis”. Bé; ja veig on hem arribat, però podem mirar de preguntar-nos les causes, més enllà de ploriquejar? Si el teu partit (i tu mateix!) ha estat governant Alemanya els darrers anys, com d’ignorant (per no dir temerari) cal ser per no admetre que potser les teves polítiques tenen part d’explicació d’aquest increment de suport popular per a qualsevol aposta no conservadora (perquè a Berlín hi ha guanyat el partit comunista, Die Linke...). Com de sorrut s’ha de ser per renunciar a admetre aquest principi bàsic de la democràcia: si el poble no et vota és que no els agrades. I si no els agrades quan estàs al poder, tot indica que alguna cosa estàs fent malament. Girar l’esquena a la força més votada i advertir a la resta de regions “que ve el llop”, no sembla una solució pròpia de l’alta política.
D’altra banda, a casa sembla que som experts a ser víctimes, a tenir una diada que recorda la nostra pitjor derrota i un himne en tonalitat menor i una llengua que no es pot parlar i una pagesia que ha de malvendre a Mercadona i una llista incomptable de coses que al dia a dia ens recorden la nostra submissió colonial des de, com a mínim, el segle XVIII. I un equip de futbol que ara va com un coet, però que històricament ha estat més o menys violentament sotmès al club-Estat de Madrid.
I farem allò tan provincià de dir que ho tenim a tocar, però que la força superior que és Espanya no ens ho va permetre. I ja està? I aquí tothom ho va fer tot impecablement bé? I de vegades sembla que hagi de ser pecat senzillament admetre que la classe política a qui vam posar totes les esperances no va estar a l’altura d’allò que el poble havia cuit. Com no ho ha estat ningú dels que han vingut des de llavors. Espanya va fer, i fa anys que fa i seguirà fent, tot el que pugui per tal d’apagar qualsevol Rastre d’identitat nacional a Catalunya, d’acord, però no podem consolar-nos en aquest maniqueisme sense intentar veure, almenys, què hauria calgut fer millor des d’aquí. O no tenir la covardia o la maldat o la neciesa, ja no sé què és, d’estalviar responsabilitats d’uns ídols polítics que ja no hi són. I qui sap si van ser-hi mai.
I potser per això a casa les àvies no es podia dir que t’avorries. No perquè avorrir-se fos greu, sinó perquè assumir que t’avorries és el primer pas per no fer res per deixar d’avorrir-te. Amb les derrotes passa igual: si sempre tenim un culpable a fora, mai no haurem de mirar què hem fet malament a dins. I potser la pitjor de totes les víctimes és aquesta: la que, de tant explicar-se per què ha perdut, acaba convençuda que no podia fer res per guanyar.
