La llengua catalana es troba en clara reculada. El profund canvi demogràfic n’agreuja la situació, quan part dels fills de l’anterior immigració no usen la llengua amb què s’han escolaritzat. I en força feines troben imprescindible que dominin l’anglès abans que la llengua d’aquí.
Que l’ús del català millori no és sempre una feina dels catalanoparlants, tal com ens repeteixen els responsables de Política Lingüística.
Els qui el poden dotar de normalitat són el govern i les administracions, basant-se tant en l’Estatut d’Autonomia com en la normativa lingüística, referendats unànimement pels partits d’aleshores. L’activitat que duguin a terme directament o que contractin s’ha de fer de manera general en català. I els ciutadans tenen també el dret individual [no col·lectiu] a usar el castellà i a ser atesos en aquesta llengua cooficial si ho demanen. Però aquest dret individual no implica que les institucions deixin d’actuar en català.
Si no es garanteix que sigui la llengua central (discriminació positiva), el català continuarà desapareixent de la vida pública i es consolidarà el missatge que és prescindible. És la llengua minoritzada (al Principat de Catalunya sols el 32,6% el tenen com a pròpia). Per això necessita protecció institucional i l’Administració és dels espais segurs on la normalització pot reeixir pel seu lideratge social i simbòlic.
Sabadell és exemple del fet que durant anys els defensors de la immersió lingüística a les escoles han estat precisament els immigrants provinents d’altres indrets de l’Estat. I no hi ha hagut problemes perquè aquestes polítiques han garantit la comprensió i alternatives per a les persones amb llengua diferent del català.
Però més cap aquí, aprofitant sobretot aquest canvi demogràfic, alguns sectors contraris, amb arguments fal·laços, han anat estenent la brama que les polítiques de normalització i la immersió lingüística a l’escola vulneraven els drets lingüístics dels no-catalanoparlants. Per això, governants i responsables polítics cal que siguin valents per explicar amb naturalitat quina és la situació i quins són els plans lingüístics vigents.
Com podem millorar-ho? Hi ha marge per a tothom. En l’àmbit nacional, estalviem el reguitzell de jutjats, salut... Però una de fàcil: el compliment de la normativa lingüística en l’àmbit del comerç.
En el municipal. El maig a Fira de Sabadell ha tingut lloc la trobada nacional per a les persones celíaques. A la façana d’aquest espai municipal no estava anunciada en català. Dins, un pediatre amb normalitat responia públicament en català preguntes fetes també en castellà. O, per no estendre’ns, un cas ben il·lustratiu: dos viatges el maig de Sabadell Gent Gran, amb la mateixa acompanyant des d’aquí, un a la Toscana i l’altre a Polònia (Cracòvia), en què guies catalanoparlants d’allà en un diuen que havien de fer per contracte les explicacions en castellà i a Cracòvia, en canvi, totes les van fer en català. Curiosament, en les sessions que el tècnic de l’Ajuntament va fer aquí, en podem donar fe, van ser, a més d’exquisides, totes en català; i tothom en va sortir ben satisfet. Proposta: fem-ho a tot arreu igual!
L’Ajuntament ho ha de tenir clar perquè la gent ho té més assumit del que ens pensem. Com ho prova el bon exemple del Diari de Sabadell, amb el merescut premi nacional per comunicar molt bé en proximitat i en català.
La polèmica –si és que n’hi ha– és dels poders fàctics de l’Estat (polític, legislatiu i judicial) que, amb el discurs de la Catalunya real bilingüe, volen evitar que el català sigui l’instrument d’integració social per als nouvinguts al país. I aquí ens hi poden ajudar el Barça (i altres equips), l’esport, l’ordre públic (policia), la salut, els màsters universitaris, les feines amb valor afegit...