Hi ha dies en què la política espanyola sembla haver convertit la corrupció en un soroll de fons. No una excepció, no una alarma, no una vergonya col·lectiva, sinó un paisatge. Un fang que tot ho empastifa i que ha generat una conseqüència: que massa ciutadans ja no s’escandalitzin, només sospirin.
Aquests dies ho hem tornat a veure. L’UCO entrant a Ferraz, les diligències del cas Leire Díez, les ombres sobre Santos Cerdán, Ábalos o Koldo, i el cas Plus Ultra, amb Zapatero cridat a donar explicacions per un rescat públic, han situat el PSOE davant d’un mirall dramàtic. No cal dictar sentències des d’un article, però tampoc mirar cap a una altra banda. Quan els jutjats truquen a la porta d’un partit que governa, la resposta no pot ser la conspiració.
Però que ningú s’enganyi. El PP no pot donar lliçons a ningú. No les pot donar un partit que arrossega Gürtel, Púnica, Lezo, Kitchen, caixes B i una hemeroteca de finançament irregular, aparells de l’Estat utilitzats amb alegria impròpia d’una democràcia madura i fins i tot aquella entrada de l’UCO a Gènova. Que avui parlin de regeneració forma part d’una comèdia amarga.
El problema de fons és aquest: el bipartidisme ha convertit la corrupció en una arma recíproca, no en reforma. Quan afecta l’adversari és una crisi d’Estat. Quan afecta els propis és una campanya. I així, entre Ferraz i Gènova, entre el cas d’avui i el d’ahir, entre el “i tu més” i el “vosaltres també”, la política ha degradat la confiança ciutadana.
La ciutadania veu que el problema no és només qui roba, qui intercedeix, qui protegeix o qui utilitza el poder per beneficiar els seus. El problema és que s’ha construït un sistema perquè sempre hi hagi una excusa disponible: jurídica, mediàtica, patriòtica o ideològica. El relat sempre arriba abans que l’assumpció de responsabilitats.
I aquí apareix una altra temptació: pensar que la sortida vindrà pels extrems. Tampoc. Vox no representa cap regeneració democràtica. No en té la cultura, ni la voluntat, ni l’ètica institucional. La seva proposta no és netejar la democràcia, sinó aprofitar-ne el descrèdit per fer créixer una alternativa més dura i menys liberal. I Santiago Abascal, fiscal dels vicis del sistema, ha fet la seva carrera vivint del mateix sistema que diu combatre. Tampoc l’esquerra extrema o el nacionalisme fan res més que mirar cap a un altre costat i callar.
La regeneració no pot néixer dels qui han confós partit i Estat, ni dels qui converteixen la indignació en negoci electoral. Vindrà, si ve, d’una ciutadania que deixi de comprar el “i tu més” com a resposta. D’una opinió pública que exigeixi controls reals, transparència radical, independència judicial i partits menys dependents del BOE i de les xarxes clientelars.
Potser aquest és el drama: que els dos grans partits que han governat Espanya no poden regenerar allò que ells mateixos han degradat. I que l’extrema dreta, l’esquerra extrema i el nacionalisme no volen regenerar res, només aprofitar el descrèdit per fer-se grans o sobreviure aprofitant-se del sistema.
Entre el fang dels uns, la memòria selectiva dels altres i els crits dels que esperen el seu torn, només queda una sortida: deixar de mirar la corrupció amb un sospir de frustració i començar a mirar-la com una amenaça directa a la democràcia.