Quan per primera vegada vaig sentir aquesta cita de Berkeley, un filòsof britànic que no és al centre del currículum de batxillerat i que, per tant, seria perfectament excusable que no coneguéssim —responsabilitat dels coordinadors de selectivitat—, jo era un postpúber amb les ganes de menjar-se el món pròpies dels adolescents. Diu que “esse est percipi”, o sigui que “existir és ser percebut”. La idea ve a ser, per fer-ho fàcil, que, les coses, si no et veuen, si no et coneixen, si no t’observen, si no t’experimenten, si no et perceben, aleshores, a efectes pràctics, no existeixen.
Jo, que en aquell moment no arribava als cent seguidors a Instagram, hi vaig veure una correlació perversa que avui, no sé gaire a tomb de què, m’ha tornat a venir al cap. Com pot ser que (si es banalitza una mica, d’acord) l’idealisme britànic de George Berkeley encaixés tan bé amb un concepte tan ostensiblement postmodern com és el consum de vides a les xarxes socials? La pregunta diagnòstica de debò, per això, em sembla que és: què passa quan la percepció deixa de ser accidental i es converteix en condició d’existència?
Perquè el problema no és que avui vulguem ser vistos —això, en el fons, és bastant humà (i probablement força antic). Tots volem ser percebuts. Volem que ens estimin, que ens recordin, que ens reconeguin quan entrem en una sala o que algú noti si no hi som. La percepció, fins a cert punt, és una forma de validació afectiva.
La diferència és que abans ser percebut era una conseqüència. Ara sembla una exigència. Abans podies existir amb plenitud dins un cercle reduït: família, amics, companys, quatre carrers, una feina. La mirada dels altres tenia una escala humana. Ara, en canvi, hem convertit la percepció en una mena de mètrica. No n’hi ha prou que et coneguin; cal que et vegin. No n’hi ha prou que et vegin; cal que reaccionin. No n’hi ha prou que reaccionin; cal que ho facin de manera quantificable.
Un dinar no és del tot un dinar si no s’ha penjat. Un viatge sembla incomplet si no s’ha documentat. Una opinió, gairebé, sembla menys existent si no ha generat resposta. Com si una part de la realitat hagués quedat externalitzada: ja no n’hi ha prou a viure les coses, cal forçar-ne la percepció externa.
I això és fascinant perquè potser les xarxes no han inventat aquesta necessitat. Només l’han industrialitzada.
Han convertit una pulsió molt antiga —el desig de ser vist— en una economia sencera. En likes, visualitzacions, comparticions, engagement. En una versió una mica trista de Berkeley: ja no existir és ser percebut, sinó que existir és ser percebut… i mesurat.
I aquí és on la cosa em sembla inquietant. Perquè si existir depèn massa de ser percebut, què passa quan ningú no mira? Què fem amb tot allò que és íntim, silenciós, discret? Què passa amb una alegria que no es comparteix, una lectura que ningú no comenta, una tarda boníssima que no ha quedat fotografiada?
Tot plegat, no sé si per reaccionisme bel·ligerant o per què, em porta a poder desaparèixer, esfumar-me, a donar de baixa tots els meus comptes, a pensar que hem girat Berkeley i que només existim de debò quan ningú més que nosaltres mateixos no ho testimonia.