Un dels símptomes que ens avisen que no anem bé, que no vivim bé, és la gran quantitat de llibres d’autoajuda que hi ha a les llibreries. La major part són pura gasòfia. Un dels altres símptomes és la gran quantitat de medicaments relacionats amb la salut mental. Sembla bastant evident que per la dimensió del problema no es tracta solament de les coses que passen a persones concretes, sinó a causes estructurals, socials. Em sembla que estem assistint a l’explosió dels problemes de la gent a causa de la colossal fascinació barroca pels diners.
Tenim un sistema econòmic que es fonamenta en una idea nefasta: l’afany de lucre mou el món. I molta gent, massa gent ha caigut al parany. Qualsevol animalada es pot fer per tal que algú guanyi diners. Cada dia Trump ens ho diu a la cara. Com que és boig, no té ni la necessitat de dissimular. Però amb ell hi ha els rics del món. Que ningú se n’oblidi. Em podeu dir el nom d’un sol multimilionari que critiqui Trump? En realitat, la dignitat està en mans de la classe treballadora, la decència comuna com la definia George Orwell. Els rics mai han tingut decència, si en tinguessin, repartirien la riquesa.
La idea de si “ens llevem d’hora, ben d’hora” expressada per un milionari que mai ha treballat en un polígon industrial ho resumeix. Si no te’n surts és perquè no t’hi esforces prou. I si ets pobre és perquè t’ho mereixes. Hi han ajudat molt les pràctiques dels plantejaments postmoderns lligats a una pseudoespiritualitat de pacotilla. Ni espiritualitat laica, ni religiosa. La idea que la solució la tens dins de tu mateix està fent que molta gent s’estigui mirant el melic a veure, si per fi, dins seu troba solució. Fins i tot fan estades de molts dies en què tothom es mira el melic, o posen els melics en comú. Per fer-ho, a voltes es fan servir estupefaents. Un pas perillosíssim. La realitat ja no és la realitat, sinó el que veiem sota els efectes de les drogues, com deia Antonio Escohotado i la cultura hippy. De tot en diem cultura. Situats aquí ha desaparegut la societat, la gent, els amics, el comú, la comunicació i els afectes.
I llavors tot és possible, qualsevol idea, qualsevol parida, qualsevol ximpleria se situa en el mateix pla d’igualtat que la cultura i la ciència. Hi ha una recerca desesperada de la nostàlgia de l’absolut, com escrivia George Steiner. La pregunta que ens hauríem de fer és: per què hi ha tanta insatisfacció en el moment de la història en què es viu millor? (que quedi clar que em refereixo a determinats contextos propers i sense menystenir la gent que en aquesta societat dual pateix durament la desigualtat).
Un element gens negligible del que ens passa és que les pantalles estan actuant com l’opi del poble. Els scrolls ens estan atordint, ens estan emmetzinant. És la nova droga narcotitzant que la tenim per tot i que no ens n’adonem. Chris Anderson, exdirector de la revista Wired, bíblia de la cultura digital, deia: “En l’escala entre els caramels i el crack, això està més prop del crack”.
No serà que no tenim avisos. Quin és el remei? Amics, el remei és el comunisme, com l’entenia Narcís Monturiol. Cal entendre que volem viure amb dignitat, però que l’acumulació de riquesa és un defecte, una patologia, no una virtut. Hem d’entendre que els humans som animals socials que necessitem compartir i no competir, cooperar i no rivalitzar, estimar i no odiar.