Fa unes setmanes, el president de la Generalitat, Salvador Illa, parlava de transitar cap a un model de construcció residencial més dens, i canviar el paradigma de la urbanització. Ho feia amb una diagnosi que pràcticament tots compartim: la demanda d’habitatge ens ha portat a una situació límit que exigeix augmentar l’oferta. Però no compartim que la densificació sigui la solució a mitjà i llarg termini. Assumir que cal construir més en els mateixos llocs és simplificar un problema estructural.
El creixement de l’oferta no ha d’implicar necessàriament intensificar els metres quadrats en espais urbans que ja no tenen marge real per assolir els objectius plantejats. Densificar no és només construir més, és decidir com creixen les nostres ciutats.
I aquí apareixen els riscos. Incrementar la verticalitat o ocupar el sòl disponible sense límits clars pot derivar en saturació de serveis, pèrdua de qualitat de vida i tensions urbanes evidents. Més veïns amb els mateixos recursos no és progrés, és pressió.
A més, hi ha un element sovint oblidat: el cost. Construir en entorns densificats implica treballar sobre sòl car, majoritàriament privat. Si no es vol reduir la limitada reserva de sòl públic, el resultat és clar: més habitatge, sí, però difícilment més assequible. No costa el mateix construir a Barcelona que en comarques com el Vallès Oriental o l’Anoia.
Però el problema de fons és més profund. Catalunya no necessita només més habitatge, necessita reequilibrar el territori. Avui convivim amb una àrea metropolitana saturada i altres zones amb capacitat de creixement desaprofitada. I això no és només fruit de factors físics o històrics, sinó també de decisions polítiques que han concentrat oportunitats i serveis en punts concrets del mapa.
Insistir en la densificació sense corregir aquest desequilibri és aprofundir en el problema.
La solució no depèn d’una sola variable. Augmentar l’oferta és necessari, però insuficient. Cal actuar sobre la mobilitat: una millora real del sistema ferroviari i viari faria més accessible la regió metropolitana i ajustaria el transport a les necessitats quotidianes. També cal transformar el model de serveis públics i impulsar canvis en el model laboral, com el teletreball o mesures de conciliació. I, per descomptat, cal reforçar el poder adquisitiu de la classe mitjana, cada cop més tensionada.
Totes aquestes mesures formen part de la solució perquè permeten la mobilitat residencial cap a zones fins ara poc atractives, amb sòl més econòmic i costos més assumibles.
Aquest és el veritable canvi de paradigma: passar d’una lògica de concentració a una de distribució.
Per això, sense descartar la densificació com a eina puntual, el risc és convertir-la en estratègia. No podem defensar-la com a eix central i, alhora, parlar de la Catalunya buida i impulsar polítiques per frenar l’abandonament del món rural.
La planificació territorial, allunyada de sectarismes i orientada a resultats, és la clau a mitjà termini. Ens hem d’exigir pensar intel·ligentment el territori. Densificar pot ser una conseqüència, però no pot ser mai un objectiu de futur.