Si el text anterior del parc Catalunya 2.1 (DS 7-5-2026) apuntava èxits i debilitats en el Parc i de l’Eix, ara farem el salt de proposta de per on podríem aspirar a actualitzar-nos.
Les nostres debilitats són:
- La manca de projecció regional de l’Eix i de la pròpia ciutat.
- La reculada comercial de l’Eix i la seva desconnexió amb la resta de la ciutat.
- La manca de gestió d’un enorme capital públic de sòl.
- Una avinguda de Francesc Macià i altres vials de perímetre on sobra asfalt, un fet que fractura el lligam amb la part urbana.
- La necessitat de fer política en l’ocupació assentada en la ciutat, per a deixar de ser ciutat dormitori. Com també ens cal política d’habitatge accessible.
I les nostres fortaleses són:
- El propi capital públic de sòl.
- La demanda de projecció regional, un cop ciutats com Sant Cugat, o Granollers mateix, hi destaquen (però la primera ja ha tocat sostre).
- L’oportunitat de fer política d’habitatge i de nova activitat assentada en un espai cèntric molt folgat.
- L’estació de FGC a Creu Alta, una accessibilitat regional.
I el camí és densificar, sí DENSIFICAR ordenadament la ciutat, una opció obligada de futur. Per a fer-ho hem de constatar que:
- L’excés d’asfalt als carrers al perímetre és una oportunitat, no cal tocar l’espai verd, sinó reduir l’asfalt. L’amplada de 60m a F. Macià (=Diagonal, BCN) és excessiva, i més amb una sola façana. També ho són els 40m de Paraires, cal treure’n més profit.
- Cal més artifici urbà al perímetre, per contrast amb la naturalitat de dins. Aquest és el destí i valor de tot gran parc urbà en una capital i en un centre urbà.
- Cal posar vida a tot el perímetre, sobretot a l’Eix, amb nou comerç i també més vida de barri residencial al seu voltant immediat.
- Cal recuperar una eina de gestió urbanística, com ho fou l’IDES (institut municipal).
- Una revisió del Pla urbanístic de la ciutat, que és cap on apunten aquestes qüestions, és un camí obert, col·lectiu i no tecnocràtic, al qual val avançar per passos successius, d’acció i reflexió.
I l’enfoc de camí serà la complementarietat harmònica d’alguns contraris:
- Natura (dins) i urbanitat (fora).
- Residència i activitat.
- Sentit de barri i esperit de metròpoli.
- Operació econòmica i actuació social: públic i privat.
I el nou disseny podria contenir:
- Tot un nou perímetre de nous edificis residencials. A la façana de l’Eix, tot convertint els quioscos actuals en un veritable edifici de planta i dos pisos, amb apartaments i algunes botigues convencionals a planta, i molts trams transparents de porxada, formant amb un carrer de vianants amb dues façanes d’activitat.
- Amb la reducció a dos carrils rodats a Francesc Macià s’ampliaria el verd de l’avinguda, a tocar els edificis.
- I això mateix cal fer també en els altres espais de perímetre del Parc. I es podria assolir amb edificis relativament prims, d’uns 7 metres entre façanes.
- Els vials possibles de reducció serien la pròpia Avinguda de Francesc Macià, la dels Paraires, l’aparcament al llarg de Prat de la Riba, el carril est de la via Alexandra i el tram de Lluís Companys davant el camp de Futbol. I cal remodelar l’Eix a la cruïlla de l’Av. de la Concòrdia, que és un nus maldestre, sobrat de carrils i d’asfalt.
- Aquest aprofitament de sòl vial urbà permetria vida de barri i una operació d’habitatge social en la dimensió d’uns 500 a 700 apartaments. Seria una potent acció en habitatge social, sobre sòl públic, amb gestió públic-privada i finalitat social, en una acció concertada de primera magnitud. I, en planificació, caldrà la precaució de recalcular la demanda escolar del perímetre del Parc degut a l’increment en població.
- La gran illa d’equipament s’ampliaria amb la meitat de l’avinguda dels Paraires i podria contenir dues noves torres tipus Millenium, en els dos angles davanters i deixant 2ha de sòl per a una dotació amb sentit d’activitat, tipus: Conselleria d’Indústria, un centre de transferència tècnica i d’innovació, recerca universitària, empreses tipus DFactory (a la Zona Franca), etc.
- I encara caldria imaginació per a donar destí als terrenys annexos a Serra d’en Camaró, avui vivers i espais morts, on potser s’escauria resoldre la demanda d’una nova escola.
El resultat ha d’apuntar a una ciutat més intensa, més complexa, més forta socialment i econòmica, realment el projecte d’un segon capítol d’Eix i Parc, a l’alçada de la que fou la seva fundació.
Perquè és la densitat urbana de la ciutat allò que li manca i falla a l’Eix Macià i que fa banal la resta del perímetre del Parc. I ha de ser la densitat ben traçada allò que actualitzi la riquesa del Parc dins la ciutat. Nord enllà, els grans parcs anglosaxons posseeixen aquest contrast potent, però sembla que aquí anem cofois instal·lats en la immobilitat. És un vestit que ens ve massa gran, que ens penja per aquí i per allà i que no som capaços de cosir-hi uns plecs i fer-lo elegant i ajustat al cos. L’entorn del Parc ha d’esdevenir un potent pol regional de descentralització de Barcelona, pol que ha d’anar acompanyat d’altres àmbits, però aquest seria el més cèntric.
Repto al debat a qui em tingui per fantasiós (segur que ningú de l’ajuntament no piularà). Digueu-me utòpic i us diré gràcies en nom de tot allò que plegats vam fer possible fa anys, perquè llavors sí que fou utòpic!. O digueu-me directament boig i us tindré per reaccionaris.