Fa uns dies va fer la conferència de cloenda de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya Grace Mausser, la mà dreta de Mamdani, el nou alcalde Nova York. Mausser és la copresidenta dels Socialistes Democràtics d’Amèrica a Nova York. Poder escoltar directament una personalitat d’aquesta categoria a Barcelona és d’una gran utilitat. A més, el fet que l’entrevistés Joao França, el rector de la UPEC, i que coneix directament aquest fenomen polític, ens il·lumina molt el què cal fer.
Mausser ens explica que van tenir 100.000 voluntaris participant en la campanya. Sense ells no haurien pogut fer res per la simple raó –deia ella– que qui controla els mitjans d’informació i qui té el poder, fins i tot dins del Partit Demòcrata, és gent del sistema. Ells, els Socialistes Democràtics, estan molt organitzats i tenen darrere un gran bagatge i experiència.
D’aquests 100.000, hi ha els que anomenen “líders sobre el terreny de camp”. És a dir, gent formada i que sap explicar-se. La direcció de la campanya els dona corda encara que es corre el risc que el missatge no sigui exacte a tot arreu. La centralització no funciona. Van fer el porta a porta i van fer trucades telefòniques. Van arribar directament a 1.500.000 persones.
Preguntada sobre l’ús de les xarxes, avisa que el que és important no són les xarxes. És a dir, contradiu tots aquells indocumentats d’esquerres que creuen que la batalla són les xarxes i ser més atractiu. En això, Mausser és categòrica. A veure si els despistats d’aquí deixen de dir bestieses.
D’entrada reivindica que ells són socialistes. Això als EUA ja és en si mateix una declaració de principis impactant. Sense un missatge fort, les xarxes no funcionen. L’important és arribar a la gent d’un a un i poder explicar un programa que mobilitzi a la gent. La campanya de Mamdani va ser molt potent: escoles bressol gratuïtes, a Nova York costen 40.000 dòlars any. Posar un impost als rics. Congelar els lloguers a més d’un milió de pisos. Crear una xarxa d’espais amb menjar més barat. Transport municipal públic gratuït. També aconsellen gratuïtament els pobres i els immigrants per tal que puguin defensar els seus drets.
En fi, Mamdani va prendre possessió l’1 de gener i està posant en marxa tots els seus compromisos. Tots.
Què en podem aprendre? Calen polítics d’esquerres a Catalunya que els agradi la gent, que els agradi parlar-hi i escoltar-la. Cal triar líders que tinguin carisma, no els que fa més temps que fan reunions internes al partit, “Culos di ferro” que en deien els del Partit Comunista Italià.
Cal tornar a fer política com es feia abans que les facultats de ciències polítiques i els spin doctors hagin allunyat els polítics de la gent que els hauria de votar. Diuen frases que anuncien il·lusió, però que no il·lusionen. No es fan programes i es posen quatre frases sense cap voluntat de complir res. A voltes, hi posen coses que directament no es poden fer, sabent-ho o perquè no ho saben, per incompetència. Tracten al votant d’imbècil.
El porta a porta era una pràctica habitual. Aquí no en diem líders sobre el terreny, sinó quadres mitjans. Cal organització a cada poble, a cada barri, a cada universitat, a cada institut, a cada fàbrica. Hi va haver un temps, a inicis de la democràcia, que es feien programes polítics ben elaborats per experts compromesos i avaluats per poder-los portar a terme. I calen militants. Ho vaig aprendre al PSUC a finals dels anys setanta.
En fi, som homes i dones de l’edat de pedra amb Internet.