Amb Amfiteatre estem a punt d’estrenar un Romeu i Julieta que es farà a la fresca sobre la façana del Casal Pere Quart (espai patrimonial) ara, en vespres de juliol, amb la idea d’assemblar-nos el màxim possible no a la Verona Medieval sinó a la seva representació shakespeariana a Londres. No en el sentit que els actors porten malles i gorgera, i ara, sinó en el de representar-ho en vespres d’estiu i a l’aire lliure, en un espai que pot recordar el Globe Theatre de Shakespeare a Londres i que pot reunir una bona quantitat d’espectadors. Jo, quan ho comento a coneguts, els dic que no cal que els agradi gaire el teatre per poder gaudir d’una experiència així: el fresc del vespre de juliol, l’aire lliure, Shakespeare. Potser hi ha gent que això no ho ha fet mai, i no és culpa seva sinó de la programació, és clar.
Tot plegat porta a pensar per què es programa el que es programa, o si obeeix a un instint estrictament mercantil o hi queda una mica ja no d’art (que això és clar que sí, amb tanta innovació com vulguis), sinó de tradició. Fa temps que tinc la sensació que hem acabat identificant el teatre amb una sala negra, unes butaques vermelles i un silenci gairebé litúrgic abans no s’apaguen els llums. Però el teatre no va néixer així. El teatre era plaça. Era carrer. Era llum natural. Era soroll. Era gent entrant i sortint, criatures corrents, algú menjant mentre escoltava els versos. Era, sobretot, una experiència col·lectiva abans que un consum cultural. Com de difícil és mirar de replicar això per unes nits, com de valent? Això és exactament el que ens hem volgut preguntar, el repte que hem abordat.
De vegades ens preguntem per què els joves no van al teatre. Potser també ens hauríem de preguntar quin teatre els estem oferint. Si els convidem a entrar en un ritual que els és completament aliè o si els acostem una experiència que, paradoxalment, s’assembla més a allò que el teatre havia estat durant segles. És curiós que, en nom de la modernitat, hàgim tancat el teatre entre quatre parets. Quan potser la manera més revolucionària de representar Shakespeare avui és precisament fer-ho com s’havia fet sempre: sota el cel, amb calor, amb mosquits si convé i amb una plaça plena de gent.
De vegades diem que els clàssics s’han de modernitzar perquè el públic els entengui. Jo cada vegada sospito més el contrari: potser el que cal és tornar a modernitzar el públic fent-li descobrir com eren els clàssics de debò. No en un llibre, ni en una aula, sinó una nit d’estiu, a la fresca, envoltat de gent. Exactament com, amb totes les distàncies del món, els hauria pogut veure algú fa quatre-cents anys.