Les fonts del Passeig tornen a no funcionar. Almenys així constava dijous a la tarda en un dels senzills cartellets enganxats a terra. En plena onada de calor, és una meravellosa notícia que rebíem els vianants que passàvem per allà.
La imatge no convidava precisament a l’optimisme. A més de les fonts apagades, es podien observar diverses rajoles mogudes, desnivellades i torçades, un estat de conservació que transmet una evident sensació de deixadesa. Quan un espai públic es degrada, el missatge que s’envia és que ningú no se’n fa prou responsable.
Una font ornamental és això: un element ornamental. Cal mantenir-la, cuidar-la i preservar-la perquè compleixi la funció per a la qual va ser concebuda. I, al mateix temps, també cal fer-ne un ús civilitzat. Els espais públics són de tothom, però això implica drets i també deures.
Ara bé, la pregunta és inevitable: aquesta font és realment ornamental? Perquè, si ho és, costa molt apreciar-ne les virtuts. En els pocs anys de vida que té, s’ha espatllat en nombroses ocasions i l’ús que se li dona és qualsevol menys decoratiu. Les avaries s’han anat repetint fins al punt que el més excepcional sembla ser veure-la funcionar amb normalitat.
Personalment, només recordo haver vist encesa la cascada una o dues vegades. I això per no parlar del focus que havia de projectar un efecte lumínic sobre aquesta mateixa cascada, un element que havia de reforçar-ne l’atractiu visual i que, si existeix, passa completament desapercebut per la immensa majoria de ciutadans, més enllà de convertir-se, tot plegat, en un obstacle del carrer.
És evident que una infraestructura d’aquestes característiques requereix manteniment, vigilància i reparacions quan calgui. Però també cal preguntar-se si s’està fent tot el possible perquè aquest espai respongui al projecte que es va presentar a la ciutadania. Cal posar també una tanca com a la campana del racó del campanar? En fi.
El Passeig en mereix molt més. Aspira a ser un centre de ciutat de veritat, a l’europea: un espai cívic, agradable, ben cuidat i representatiu. No pas un campament improvisat on les fonts acaben assumint funcions que no els corresponen. Alternatives n’hi podria haver si el centre disposés de prou parcs amb terra, gespa i arbres perquè infants i famílies poguessin refugiar-se durant les onades de calor. Les zones verdes no són asfalt o pedra amb quatre arbres. Mentre aquestes alternatives no existeixin, el debat continuarà obert. Però això no eximeix de mantenir en condicions un dels espais més emblemàtics de Sabadell.