Els grans incendis forestals que afecten el nostre país no només tenen a veure amb el canvi climàtic, sinó que són el reflex de les profundes transformacions que ha experimentat el territori durant l’últim segle. L’abandonament de l’agricultura i la ramaderia de muntanya, juntament amb la pèrdua de rendibilitat de molts aprofitaments forestals han afavorit l’expansió de masses forestals contínues, denses i, en la majoria dels casos, mal gestionades.
Els arbres madurs dels nostres boscos varen néixer sota un clima que els permetia autogestionar-se sense a penes intervenció humana, però, igual que a nosaltres, el canvi climàtic els ha agafat per sorpresa. Aquest canvi exigeix una nova política forestal si no volem anar cap a la desertització. És possible revertir aquesta situació? Penso que sí que ho és, per mitjà d’una actuació territorial (paisatges en mosaic) i si canvien la manera d’entendre la relació social entre els propietaris (associacions forestals).
El paisatge en mosaic consisteix en una combinació equilibrada de boscos de diferents edats i densitat, cultius, pastures i espais oberts. El seu objectiu no és reduir el bosc, sinó crear un territori divers i resilient, en què la menor continuïtat del combustible vegetal disminueixi el risc dels grans incendis. A Catalunya, aquest model de paisatge s’enfronta a una important dificultat: l’enorme fragmentació de la propietat forestal. Un alt percentatge de propietaris resideixen en ciutats i obtenen dels seus boscos una escassa rendibilitat. Resulta d’aquesta manera que qui viu diàriament el risc de l’incendi no és qui decideix sobre la gestió del bosc, mentre que qui n’és responsable està a centenars de quilòmetres i pot tenir altres prioritats.
Durant segles, al nostre país va existir una coevolució entre la població rural i el bosc. Aquesta relació quotidiana ha desaparegut, però el bosc segueix creixent sense gairebé ningú que el controli i, encara que hi hagi finques ben gestionades individualment, el conjunt del territori és ara molt més vulnerable.
En aquest escenari, les associacions forestals poden acomplir un paper decisiu: sense modificar la propietat privada, permeten planificar actuacions conjuntes, compartir maquinària, contractar tècnics i coordinar tractaments silvícoles sobre superfícies prou grans perquè resultin rendibles. A més, poden impulsar nous aprofitaments relacionats amb la biomassa, la conservació de la biodiversitat o la captura de carboni, reforçant així la viabilitat de la gestió forestal.
En resum: el paisatge en mosaic i les associacions forestals responen, en el fons, al mateix criteri. La sostenibilitat depèn tant de l’organització com dels recursos disponibles. Cap parcel·la de bosc pot reduir per si mateixa el risc d’un gran incendi, però la cooperació pot generar un paisatge molt més segur.
Permeteu-me que hi insisteixi una vegada més: mai hem de perdre de vista que el territori en conjunt ha d’entendre’s com un macrosistema viu en què boscos, cultius, pastures i activitat humana no són elements enfrontats, sinó components d’una mateixa organització ecològica.