Hi ha moments en què la política deixa de ser un debat i es converteix en una realitat quotidiana. Aquests dies, amb l’arribada dels rebuts de l’IBI, de la taxa de residus i de la resta d’impostos municipals i comarcals, moltes famílies de Sabadell tornen a fer números. És llavors quan les decisions preses fa mesos o anys deixen de ser titulars i es transformen en una preocupació domèstica.
En els darrers tres anys, la pressió fiscal a Sabadell ha crescut prop d’un 20%. És una xifra rellevant que s’afegeix a una realitat molt més àmplia: l’encariment de l’habitatge, de l’alimentació, de l’energia, dels tipus d’interès o dels serveis més bàsics. Evidentment, l’Ajuntament no és responsable d’aquesta situació per si sol. La pressió fiscal local és només una part d’un conjunt molt més ampli de decisions que es prenen des de totes les administracions. Però també forma part d’aquesta tendència que moltes famílies perceben amb preocupació: cada any paguen més i, malgrat treballar igual o més, els costa més arribar a final de mes.
Els impostos són imprescindibles. Sense impostos no hi ha escoles, carrers, seguretat, neteja, serveis socials ni inversions. El debat no és aquest. El debat és si l’increment de l’esforç fiscal és proporcional al retorn que percep la ciutadania. Perquè els ciutadans no paguen impostos en abstracte; els paguen esperant una ciutat millor, uns serveis més eficients i unes administracions capaces d’acompanyar-los en el seu projecte de vida.
I és precisament aquí on apareix el problema. Una part important de la classe mitjana té la sensació que aquest retorn no és equiparable a l’esforç que se li demana. No perquè no existeixin millores, sinó perquè aquestes no es perceben amb la mateixa intensitat amb què sí que es perceben els rebuts que arriben cada any.
La política municipal no només ha de garantir serveis públics de qualitat. També ha de contribuir a crear les condicions perquè una família treballadora pugui estalviar, accedir a un habitatge, formar els seus fills, emprendre o, simplement, viure amb una mica més de tranquil·litat. Quan les administracions, cadascuna en el seu àmbit, deixen d’ajudar la classe mitjana a assolir aquests objectius vitals, aquesta acaba sentint que sosté el sistema, però que el sistema cada vegada la sosté menys.
Aquesta sensació és profundament perillosa. No només des del punt de vista econòmic, sinó també democràtic. La desafecció política no apareix de cop. Es construeix lentament, quan molts ciutadans arriben a la conclusió que sempre els toca pagar la festa mentre altres decideixen com es reparteix. I és en aquest terreny on creixen els populismes i les opcions extremes. No perquè ofereixin millors solucions —no les tenen—, sinó perquè saben identificar un malestar que la política tradicional massa vegades menysté.
Les dades dels darrers estudis d’opinió, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, mostren aquest desplaçament cap a opcions cada vegada més extremes. Combatre aquesta tendència no implica només denunciar els populismes. Implica, sobretot, tornar a posar la classe mitjana al centre de les polítiques públiques. Perquè una societat en què qui treballa, paga impostos i compleix les normes percep que pot progressar és també una societat més estable, més cohesionada i molt menys vulnerable als discursos de la frustració.