Doncs ja ho tindríem, podeu deixar de preocupar-vos: fa uns dies em vaig reunir amb dues persones i vàrem arreglar el món. No pas tot, però sí la part que ens afecta més directament. No vàrem quedar de manera planificada amb aquest objectiu, no, sinó que va ser una casualitat, una trobada ràndom, que es diu ara, una coincidència a l’espai-temps (espai: Rambla; temps: dissabte al matí).
I vàrem xerrar i xerrar. De primer, de peu dret, a la sortida de la fruiteria. Però després, veient que molestàvem la resta de vianants amb els nostres cossos i el carro de comprar, i sent conscients que la conversa agafava magnitud i volada, vàrem buscar una terrassa per seguir xerrant amb tranquil·litat, ben asseguts i prenent un cafè, perquè les circumstàncies també compten a l’hora de dur a terme una tasca tan seriosa i greu com la d’arreglar el món, i aquestes coses cal fer-les ben fetes. I, cal dir-ho tot també, que ja tenim una edat per estar tanta estona dempeus.
Serveixi doncs aquest article d’acta i de constatació: el nostre racó de món queda ara ja més arreglat i ordenat. O podria quedar-hi. Només cal que algú reculli les nostres conclusions i les apliqui. Però deixeu-me que us faci primer un resum de la conversa.
Vàrem parlar de calor i d’incendis, és clar, i de canvi climàtic, i dels recursos dels bombers. I de la reclamació suposadament popular de municipalitzar el bosc de Can Deu, que ressorgeix com el Guadiana cada cop que s’acosten les eleccions municipals. Com si això hagués de millorar-ne la gestió, vàrem convenir. I d’aquí passàrem al patrimoni de la ciutat: els vapors i els casals de propietat municipal deixats de la mà de Déu, sense ús ni destí. Segurament per manca de projecte de ciutat més enllà del qui dies passa (governant), anys empeny (governant).
I no vàrem poder evitar, ni ho volíem, barrejar-ho tot amb el greu problema d’habitatge a tots els barris, el grup de pressió Stop Soroll i el transfuguisme polític, que a la nostra ciutat arriba a la categoria d’art. Oportunitat política o aferrar-se a la cadireta al preu que sigui? I encara una altra pregunta diguem que innocent: si una persona que sempre s’ha manifestat en contra del Quart Cinturó es posa al capdavant d’un partit que hi està d’acord, i aquí “partit” significa les seves bases, qui de tots els implicats menjarà gripaus a balquena? O si parlem dels usos del Ripoll o de polítiques econòmiques. I llavors vàrem lamentar l’estat en què a Sabadell es troba l’oposició en general, i l’independentisme en particular. No el del carrer, sinó el dels partits anomenats sobiranistes.
I només era qüestió de temps que arribéssim a l’extrema dreta i les seves receptes simplistes, ja vinguin de l’ultranacionalisme espanyol o de l’independentisme català, que sedueixen la gent que veu que els seus problemes del dia a dia s’enquisten. Com si treure drets als immigrants, retallar llibertats a tothom, laminar la seguretat social i l’escola pública, i allargar la vida laboral als 70 anys sí que resolgués aquests problemes de la gent del carrer, que som la classe treballadora.
I ho vàrem haver de deixar aquí, perquè dins del carretó d’anar a comprar hi dúiem iogurts, formatge fresc i altres productes que, amb la calor, es podrien fer malbé.
I ara no sabem què fer-ne, de totes les solucions definitives que podrien arreglar el nostre petit món. Les compartim altruistament, en obert? Les oferim al millor postor, ara que s’acosten les eleccions municipals? Si cobrem per compartir-les, seran més valorades que si són gratuïtes? És possible que calgui una nova trobada per tractar aquest assumpte. Com l’anterior, haurà de ser una trobada ràndom, per mantenir la consistència del mètode. I això pot fer que triguem molt de temps. És possible que us en mantingui informats.