El 18 de maig va entrar en funcionament el pagament amb Bizum a les botigues. Per a molts consumidors, Bizum Pay pot semblar simplement una alternativa més a Google Pay, Apple Pay o Samsung Pay. Però la seva arribada té una càrrega de profunditat que va molt més enllà de la comoditat d’un nou mètode de pagament.
Bizum fa anys que és una eina habitual per transferir diners entre particulars. La seva simplicitat —només cal el número de telèfon, no pas l’IBAN— l’ha convertit en un estàndard per compartir despeses. La diferència clau és que Bizum no necessita cap targeta bancària. I aquí comença el canvi de paradigma.
Les targetes de dèbit i crèdit que fem servir cada dia —Visa, Mastercard, American Express o Diners— són totes americanes. I la legislació dels Estats Units permet al govern accedir a dades de qualsevol empresa del país. En altres paraules: qualsevol pagament amb targeta pot acabar, potencialment, sota supervisió nord-americana. La sobirania europea, en aquest terreny, és limitada.
Bizum Pay trenca aquest esquema. En operar com una transferència instantània dins del marc europeu, elimina l’intermediari nord-americà. Com diria Donald Trump, cut the middlemen, però aquesta vegada els perjudicats són ells. I això explica la transcendència del moviment.
La ingerència dels Estats Units en comunicacions europees no és nova. El cas Echelon, destapat a finals del segle XX, va revelar una xarxa global d’intercepció de comunicacions operada pels països anglosaxons. No només es vigilaven comunicacions militars o diplomàtiques: també s’interceptaven converses comercials i privades, sovint utilitzades per donar avantatge competitiu a empreses nord-americanes. Un precedent que Europa no ha oblidat.
Amb aquest context, els processos per reduir la dependència tecnològica dels EUA avancen a gran velocitat. I els exemples s’acumulen.
El Banc Central dels Països Baixos ha optat per la tecnologia STACKIT, de l’empresa europea Schwarz Digits —la divisió tecnològica de Lidl—, descartant Microsoft, Google i Amazon. El moviment recorda el d’Amazon quan va començar a comercialitzar la seva pròpia infraestructura cloud: primer la van crear per a ús intern, després la van convertir en producte.
A Alemanya, les administracions públiques només accepten documents en formats oberts. Els formats propietaris de Microsoft estan prohibits, i el país avança cap a solucions d’ofimàtica de codi obert, amb un estalvi estimat de centenars de milions d’euros en llicències.
A França, l’administració pública ha substituït Windows per Linux, seguint l’exemple de la Gendarmeria, que ja feia anys que treballava amb programari lliure. El resultat és contundent: cost en llicències de Microsoft, zero.
Tal com ja apuntàvem a l’article “Donald Trump contra Sunzi” (abril de 2025), el món es dirigeix cap a una nova arquitectura comercial on els països busquen socis més fiables i redueixen dependències estratègiques. Europa, en aquest escenari, accelera el pas per recuperar sobirania tecnològica.
Ja ho diu el refrany: Si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit.