No puc dormir perquè a algú se li ha acudit guanyar un partit de futbol. I no els culpo, eh, que si jo hagués sentit per aquesta selecció una desena part d’allò que sento pel Barça, suposo que també tindria ganes de celebrar. Entre botzines i petards, ja totalment desvetllat, se m’acut posar la tele. Error gravíssim. El nacionalisme desenfrenat d’uns comentaristes convençuts d’estar vivint un moment històric, com si estiguessin acompanyant Armstrong a posar un peu a la lluna o Cèsar a creuar el Rubicó. De fons, molta gent molt contenta, amb moltes banderes i cares pintades. Les cares pintades em son una mica més igual, però paro atenció a les banderes. Molts futbolistes porten lligada a la cintura, com una tovallola de dutxa, la bandera de la seva Comunitat (cosa que, sigui dit de passada, no em va semblar que fessin els argentins al darrer mundial ni els francesos a l’anterior ni els alemanys a l’altre, deu ser que, li piqui a qui li piqui, Espanya és un País de nacions). Un porta la canària, un altre l’extremenya, un amb l’andalusa fins i tot n’hi ha un amb la valenciana i un altre amb la gallega. Cap dels dos bascos no porta la Ikurriña. Cap dels nou catalans no porta la senyera. Ja no et dic una bona estelada, que puc arribar a entendre que feriria alguna sensibilitat. Però ni una senyera? Per què? De fons, més petards, més clàxons, més comentaristes excèntrics que repeteixen una vegada i una altra les mateixes conclusions com si seguissin sent tan ocurrents (poc) com al principi. Per què els bascos i els catalans no podem demostrar el nostre nacionalisme (ja no et dic anti-espanyolisme, que entenc que no és el moment) amb el mateix que ho fan la resta de comunitats ben avingudes amb el Reino de España? És per això, per una malavinença tradicional amb el poder central? De com somric quan veig un jugador amb el que, a primer cop d’ull, era una Senyera. Un catalanet (que no es diu Om sinó Olmo). Aviat veig que no és una Senyera, que té més elements. Una cerca ràpida amb el mòbil em confirma el pitjor: és la bandera de Terrassa. Tanco la tele. Ja n’he tingut prou. Quines falses esperances, la bandera de Terrassa. Quina decepció, la Senyera fallida.
No és que m’hagi molestat especialment no veure cap Senyera. Fa anys que sabem com funciona, això. El que em crida l’atenció és que la resta sí que hi son. Que un extremeny pot recordar d’on ve i un andalús pot embolicar-se amb la seva bandera, que un canari pot reivindicar les seves illes. I tot plegat no només no qüestiona la celebració espanyola, sinó que, de fet, la reforça. Com si Espanya es pogués permetre totes les identitats... excepte aquelles que algun dia han pretès ser alguna cosa més que una identitat folklòrica.
Perquè aquesta és la diferència de fons. Hi ha banderes que s’entenen com un accent. I n’hi ha que s’interpreten com un discurs polític. Ningú no veu una bandera andalusa i pensa que aquell jugador està posant en dubte la unitat de l’Estat. Ningú no sospita d’una bandera murciana. En canvi, una simple Senyera —ni Estelada!— sembla carregar un pes simbòlic infinitament més gran. No perquè el tros de tela sigui diferent, sinó perquè hi ha identitats que l’Estat ha après a considerar inofensives i d’altres que encara avui percep com una amenaça.
Potser per això m’ha fet tanta gràcia (en veritat és pena!) la falsa alarma de la bandera de Terrassa. Durant uns segons he estat prou ingenu com per pensar que, finalment, algú havia decidit portar la Senyera amb tota normalitat. Sense provocar. Sense reivindicar res més que el lloc d’on ve. I resulta que no. Prou. Me’n vaig al llit. I el més revelador de la nit no ha estat el futbol. Ha estat descobrir, una vegada més, quines identitats poden celebrar-se tranquil·lament i quines encara necessiten demanar permís per existir. Nosaltres som dels segons, que sinó el Mundial l’hauria guanyat algú altre.