No entraré a valorar el contingut de la proposta d’acord. No pretenc analitzar en aquest article si els docents tenen raó o si la Generalitat ha de presentar un nou oferiment. El propòsit de l’escrit d’avui és reflexionar sobre el paper dels sindicats i la forma de negociar.
En primer lloc, tant Comissions Obreres com la UGT van arribar a un acord amb la Generalitat i van considerar que havia de ser el definitiu. Val a dir que en el sector educatiu són dos sindicats més que minoritaris. No obstant, el seu paper ha quedat prou retratat acceptant unes condicions que eren àmpliament millorables tal com s’ha demostrat amb la persistència d’altres.
En segon lloc, trobem el sindicat majoritari: la USTEC. No han parat, han seguit pressionant i han mantingut actituds que des del meu punt de vista poden ser considerades de xantatge (vagues indefinides, talls de carreteres, ocupacions d’edificis oficials) o, fins i tot, antidemocràtiques (no acceptant les regles del joc). No obstant, he de reconèixer que la seva persistència ha servit per aconseguir una proposta d’acord més que favorable en comparació amb el que van acceptar CCOO i UGT. Ara bé, en quin lloc queda ara la USTEC després que els docents hagin dit no al preacord que el propi sindicat avalava? La USTEC és un interlocutor vàlid després de voler aprovar un acord que el professorat ha rebutjat? Per arribar a un acord, la Generalitat hauria de buscar uns altres negociadors? Considero que els sindicats s’han vist superats per les masses i ja no representen, en aquest cas, els treballadors del sector educatiu. Com hem arribat fins aquí?
La reflexió que faig és que quan un tensa la corda fins al punt que falta poc perquè es trenqui, quan la forma de negociar consisteix a crear crispació, és pràcticament impossible recular per acceptar un acord sense que s’hagin estimat totes les pretensions. Ho vam veure durant el procés que, en paraules dels polítics independentistes, el que es volia era forçar una negociació amb l’Estat. Va acabar com el rosari de l’Aurora. La USTEC ha posat en valor la persistència, però, des del meu punt de vista, s’ha equivocat en la forma de negociar. El pacte forma part de societats civilitzades i aquí, durant setmanes, no hi ha hagut voluntat d’arribar a un acord, sinó d’imposar unes condicions que la Generalitat ha rebutjat. Finalment, quan s’ha considerat que la proposta del Departament era prou positiva, ja era massa tard. Les masses, formades pel professorat i altres membres del sector educatiu, ja havien transcendit a la negociació de la USTEC. Un tsunami ha passat per sobre de CCOO, UGT i USTEC. Sindicats, ja no teniu res a fer.
Ara bé, sempre quedarà una tercera via. La de la defensa del xec escolar on les famílies decideixen a quines escoles volen portar els seus fills; on les escoles s’autogestionen; on la gestió és privada, però el servei és gratuït; on l’administració és garant de drets, però no proveïdora. Per a mi, aquesta és la solució.