"Jo no vaig venir a Sabadell, m'hi van portar". Amb aquesta frase comença el relat d’un dels "llibres humans" que participen en la Biblioteca Humana, una iniciativa que transforma les experiències personals en eines d’aprenentatge i reflexió col·lectiva. La proposta convida persones de diferents barris a compartir un capítol significatiu de la seva vida davant de petits grups de lectors. Cada llibre humà compta amb l’acompanyament d’un bibliotecari o bibliotecària, que ajuda a construir el relat i dona suport durant l’activitat. Els lectors, per la seva banda, poden escoltar fins a tres històries i, un cop finalitzat el relat, establir un diàleg directe amb la persona que l’ha compartit. "Reforcem la cohesió comunitària a partir d’un concepte innovador de llibre viu que crea espais de trobada i de diàleg, i que permet al veïnat descobrir el seu entorn des de les històries de vida d’altres persones", explica Laura Pineda, regidora d'Acció Social de l'Ajuntament de Sabadell.
Un dels casos que van fer de llibre a la sessió de divendres passat, celebrada a Torre-romeu, és Diego Ortega, un veí del barri que hi va arribar de ben petit i, a base de "treballar, treballar i treballar" va aconseguir fer-se una vida laboral excepcional. Els seus primers records de Sabadell, però, estan lluny de la seva vida actual: "Vivíem en un garatge sense aigua, llum ni cap de les comoditats bàsiques", diu, en mig d’un barri que encara estava construint la seva identitat. Quan va acabar l’escola, amb només 14 anys, va començar a treballar en una de les moltes empreses vinculades al sector tèxtil que van marcar la història industrial de Sabadell. La seva trajectòria laboral, però, també va seguir el recorregut de la ciutat: "Amb la crisi progressiva del tèxtil vaig haver de buscar una altra feina i vaig trucar la porta d’una empresa d’ambulàncies de Sabadell", exposa Ortega. I així va iniciar una nova etapa que s’allargaria durant gairebé quaranta anys, fins a la seva jubilació. A inicis de segle, va ser traslladat per treballar al Vallès Oriental, però tenia clar que no volia marxar del barri de cap manera: "He crescut aquí i mai m'he plantejat moure'm-en", assegura.
- Isabel Fernández i Diego Ortega durant la seva explicació aquest divendres a la tarda
Una altra de les protagonistes és Isabel Fernández. La seva història posa el focus en el paper de les dones en l'esport al barri, en una època en què pràcticament no existien referents femenins. "En aquella època era molt difícil que una noia fes esport. Estàvem predestinades a netejar", explica. Tot i això, després de descobrir l'handbol a través d'activitats escolars a l'escola, va començar a jugar amb només catorze anys i, poc després, va decidir crear i entrenar un equip de noies del barri. Sense instal·lacions adequades, amb recursos mols limitats i havent de convèncer les famílies perquè deixessin jugar les seves filles, Fernández va contribuir a obrir camí a tota una generació de joves esportistes de Torre-romeu. "Un parell o tres de voluntaris que no tenien res a veure amb nosaltres ens van acompanyar durant molt temps als partits perquè no teníem com anar-hi", exposa. Així, amb esforç i dedicació va decidir "tirar pel dret" i va impulsar un projecte pioner per l'època. Avui, les jugadores, que aleshores eren nenes, encara la recorden.
Aquests dos testimonis són, entre les milers que hi ha a Torre-romeu, alguns protagonistes que expliquen la història del barri i la seva evolució des que es va crear. Així, a través d’un format distès i proper, diversos usuaris van poder gaudir d’una tarda de records, i experiències dignes de fer-ne una pel·lícula.
