Com deia en el meu anterior article, segons l’índex de competitivitat global, la primera de les premisses per ser un país competitiu, és disposar d’institucions eficients.
Fent un recorregut de com al llarg de la història s’han entès els objectius de la política: Els clàssics l’entenien com l’activitat més noble d’un ciutadà, la definien com l’art de viure en comunitat amb l’objectiu d’assolir el bé comú. Era inseparable de la moral; un bon polític havia de ser: una bona persona.
Durant l’edat mitjana, la política es va relligar a la religió. Fou l’eina per mantenir l’ordre terrenal seguint les lleis de Déu. El governant era un representant de la voluntat divina.
En el Renaixement, la política s’independitza de la religió i la moral, es justifica el poder pel poder. Neix la raó d’estat. Es defineix com: la tècnica de conquerir i mantenir el poder.
Arribada la modernitat, la política passa a ser: un pacte entre humans en un estat civil, per garantir: la seguretat, la propietat i la llibertat. Al segle XIX, la política és: la lluita per compartir el poder o influir en la seva distribució, l’Estat és la institució que té el monopoli de la violència legítima.
En el darrer segle, va veure néixer una nova forma de govern: l’Estat unipartidiste antiliberal. La complexitat política va comportar definir-la com: l’art del possible.
En l’actualitat a la vista com va el món podríem definir-la, com ho feu en Groucho Marx, quan deia: “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”.
A casa nostra, en Felipe González, va dir una frase, que ha fet fortuna: “Els polítics de l’actual generació han preferit ser nets de la guerra, a fills de la transició". Si hom hi reflexiona, veu que és molt més que una bona frase, és un resum aprofundit del perquè de la situació actual.
La generació de la transició es coneixia, podia compartir un dinar i fer una bona sobretaula amb companys d’altres partits, es respectaven les idees, que sovint no compartien; però tots volien i treballaven de tot cor pel benestar de la ciutadania, tot i que estaven submergits en la més greu crisi econòmica que ha tingut Espanya des del pla d’estabilització de 1959.
Avui els nets de la guerra civil, han reconstruït un passat idealitzat, desitjant formes d’actuar polític i de gestió econòmica totalment superades. Tothom vol: la pau, i la llibertat; però com a final dels anys vint i els trenta del passat segle, els partits comunistes dels països democràtics defensaven la pau, mentre la Unió Soviètica, que els finançava, pactava amb Hitler el repartiment d’Europa, no oblidem que el començament de la Segona Guerra Mundial, va ser la invasió conjunta de Polònia, per: l’Alemanya nazi i l’URSS comunista.
S’ha recuperat d’aquella època, no sols la polarització política, també el supremacisme moral, i economia de l’estat per sobre del mercat.
No podem construir el futur sense fonamentar-lo en una memòria sòlida de la història de la qual venim i que ha portat el benestar del qual gaudim.
Una altra bona frase diu: “Les bones intencions i les males idees, han conduït la generació actual al fracàs”, a poc a poc hem anat constatant la ineficiència de les nostres institucions i serveis. Veiem com les males idees, dels anys vint i trenta del segle passat, han arrelat a bona part de la progressia actual, sense passar pel sedàs de la crítica objectiva, la ideologia prima sobre la raó, amb males idees no es construeix un país pròsper.
Esperem que la visió de la realitat, ajudi els polítics, de tot l’arc parlamentari, a millorar l’eficiència de les nostres institucions, tan necessària per al país.