Dimarts vaig rebre una trucada estranya a altes hores de la matinada i vaig cometre l’error de, mig adormit, agafar-la. Per dir-ho ràpid: un desconegut (home, de parla anglesa i accent estrany) havia generat imatges meves (a partir de models que no sé gaire d’on havia tret) en pilotes (contingut que, és clar, mai faig córrer per enlloc) i m’amenaçava d’enviar-les a tothom que coneixia si no ingressava certs diners tot seguint les seves indicacions.
Al principi, és clar, preocupació. D’on han sortit, aquestes fotos? Com sap, el senyor extorsionador (per mirar de referir-nos-hi d’alguna manera) de quin color tinc els llençols que apareixen de fons o contra quina paret tinc el mirall? Terror, també, és clar, que tots els meus seguidors es llevessin l’endemà amb una foto “meva” a les seves safates d’entrada. Que no és meva meva, d’acord, que és una edició molt ben feta o estan generades amb IA o ves a saber, però igualment fa cosa.
I l’important no és com la història continua ni acaba, em sembla, sinó aquesta vulnerabilitat. Exacte, vull parlar d’això. Ja no és el no saber què has fet malament ni quin diantre de link has clicat o quines cookies has acceptat quan no ho hauries d’haver fet, tot donant a ves a saber qui accés a ves a saber què. No és tan això com la por que això estigui passant, que aquest sigui el mon on vivim, que tots estiguem a un clic desafortunat d’esdevenir víctimes de xantatges i extorsions. Des de la comoditat de casa nostra, tancats amb clau i sense obrir la porta a ningú, com ja ens havien advertit les set cabretes. Necessitem actualitzar els nostres contes infantils amb moralines que s’ajustin als temps que vivim?
Em sembla molt boig que puguis estar a casa teva sense fer re i que rebis una trucada d’un penjat que s’ha estat dedicant a editar fotos perquè la teva cara surti en un cos que no és el teu (això ho saps tu i prou, perquè el muntatge està ben fet i és ben versemblant) i fa de molt mal defensar, és clar, a algú que mai t’ha vist sota la roba i de cop rep una foto de tu despullat davant del mirall.
El problema no és només que això pugui passar. El problema és que ja no depèn de tu que passi o no. Abans, si algú tenia una foto teva compromesa, com a mínim hi havia hagut un moment, una acció, una negligència si vols, que ho explicava. Ara no cal ni això. Ara no cal haver fet res. N’hi ha prou amb existir, amb tenir cara, amb haver penjat quatre fotos qualsevols en algun racó d’internet. I a partir d’aquí, ja està: la resta es pot generar.
I tampoc no és exactament por. És indefensió. Una vulnerabilitat impensable, darrere la pantalla. No saps què has fet malament, ni com evitar-ho, ni com defensar-te. Només pots dir “això no sóc jo”, i sona més feble del que hauria.
Si heu vist Black Mirror, tot això us sonarà. La diferència és que allà semblava exagerat. Ara no cal ni exagerar: n’hi ha prou amb una trucada de matinada i algú amb massa temps i quatre eines digitals.
El problema ja no és que ens puguin robar la identitat, sinó acceptar que, en certa manera, la “nostra identitat” ja fa molts clics que no és del tot nostra.