La publicació de l’Informe Fènix ha obert un debat interessant, amb articles d’opinió apareguts en diferents mitjans. Un dels més valents i lúcids que he llegit és Informe Fènix: els interessos darrere el model econòmic català, de Josep Reyner, president de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes, a On Economia. En ressalto la valentia perquè no és senzill assenyalar els responsables de la situació a la qual hem arribat com a país.
En primer lloc, en el seu particular “J’accuse...!”, Reyner identifica el sector públic que, durant anys i amb independència del color polític, ha promogut l’arribada massiva d’immigració poc qualificada per engreixar sectors de baixa productivitat. En segon lloc, Reyner apunta cap als sectors empresarials directament beneficiats pel model actual, com ara “gremis, patronals, grups hotelers, lobbies vinculats als apartaments turístics, empreses de restauració, càmpings, operadors vacacionals o segments agroindustrials intensius en mà d’obra barata”.
Em semblen unes reflexions molt necessàries. Hom podria tenir la temptació de creure que la llibertat de mercat, la mà invisible d’Adam Smith, ens han conduït, de manera natural, a l’Espanya dels 100 milions de turistes anuals. En una economia tan regulada com la nostra, aquest pensament sembla força naïf. El model actual té responsables públics, tant per acció com per omissió, i beneficiaris privats. Es tracta d’una qüestió incòmoda, però que caldrà abordar si realment volem superar l’actual cercle viciós.
En el cas de Sabadell, existeix un discurs oficial, potser un xic triomfalista, que repeteix que el PIB de la ciutat ha crescut un 34,5% entre 2019 i 2024. És una dada molt positiva i, personalment, m’agrada molt que els representants polítics venguin optimisme portes enfora. Amb tot, no podem oblidar que el nostre PIB per càpita es troba molt per sota de la mitjana de Catalunya (74,3 en base 100). I que, en la classificació dels 23 municipis de més de 50.000 habitants del país, ocupem la dissetena posició en aquest indicador. Sant Cugat, per exemple, ens dobla.
L’explicació és ben senzilla: on hi havia fàbriques, hi hem edificat pisos. Aquí el PIB per càpita cau en picat, tant pel numerador com pel denominador. Un procés que, novament, no es pot atribuir a la mà invisible, sinó que ha tingut clarament responsables públics i beneficiaris privats.
Afortunadament, a vegades, es produeixen petits miracles, com el cas de les noves instal·lacions industrials de Grupo Mikalor a Sant Pau del Riu-Sec. Caldria fer un brainstorming col·lectiu sobre què cal fer perquè apareguin més Mikalors, més IDPs, més B2B Routers, més Next Arquitectes, més AIS Vision Systems...
En aquest context, m’interessaria molt conèixer l’opinió dels autors de l’Informe Fènix sobre la inversió de més de 10 milions d’euros de recursos públics, entre adquisició i rehabilitació de l’immoble, destinats a l’Escola de Restauració de Sallarès Deu. Realment aquesta inversió contribuirà a l’augment de la productivitat i a l’impuls de sectors d’alt valor afegit? I a l’augment del PIB per càpita? O resulta que l’estratègia de ciutat és exportar croquetes i formar el personal perquè vagi a servir turistes a Barcelona?
En fi. M’excuso d’avançat per aquesta darrera provocació. Un té la sensació que Sabadell s’està convertint en un oasi i, de tant en tant, resulta saludable sacsejar una mica el debat públic.