Portem un mes d’estiu meteorològic encadenant onades de calor setmana rere setmana, molt preocupats per la quantitat d’incendis arreu d’Espanya, amb notícies judicials que deixen opac el debat polític, i tot amanit amb un Mundial de futbol que ens ha distret força d’algunes d’aquestes preocupacions.
Les onades de calor no ens han deixat des de mitjan juny, una rere l’altra, ben il·lustrades en tots els mitjans de comunicació (fet que encara sembla fer augmentar les temperatures), i s’acumulen a una sequera que aquesta primavera ens semblava haver deixat enrere. Els incendis no han deixat de cremar boscos i assetjar poblacions, amb conseqüències molt greus en algun cas, com en l’incendi d’Almeria, o de gran impacte ambiental en general. Calor i incendis han tornat a posar en primer pla en debat sobre el canvi climàtic, sobre el desastre ambiental que hem anat acumulant durant dècades. I encara hi ha forces polítiques que en neguen l’existència. Molt calladets estan Vox i companyia quan l’evidència física es produeix.
Malgrat la calor i la preocupació pels incendis, la vida política, que fa temps es compassa a la vida judicial, ha seguit la seva via de polarització i confrontació extrema. Hem tingut alguna nova relliscada per part del líder del PP: la seva visió esbiaixada sobre l’absentisme laboral, la denúncia mai demostrada de manipulació del cens electoral (amb això emula Trump una vegada més), o l’anunci de lleis restrictives sobre el dret a l’avortament. Però la majoria d’aquestes novetats en el debat polític han quedat novament desdibuixades per la preeminència de les notícies provinents del món judicial, que ens ha subministrat sentències, resolucions i actuacions de tota mena, algunes esperades i altres sorprenents.
A finals de juny coneixíem la sentència del Tribunal Suprem sobre el cas Ábalos. Sentència condemnatòria, com era d’esperar. Sobta de tota manera la duresa de la pena (excepte per a Aldama, que se’n surt sense presó per la seva col·laboració amb el tribunal). A més, gràcies al discutit aforament, no hi ha recurs possible a instància superior i només quedaria la possible empara al Constitucional.
Pocs dies després vàrem conèixer la sentència condemnatòria de David Sánchez, germà del president del Govern. Malgrat les seves quasi 400 pàgines, sorprèn la manca de consistència d’aquesta sentència. Com que no es pot provar el delicte de tràfic d’influències, se’l condemna per prevaricació, sense ser funcionari ni assimilat. Quan el dret penal entra a valorar la bona o mala gestió administrativa, anem per mal camí.
Pels mateixos viaranys tenim els desvariejos de l’inefable jutge Peinado en la seva persecució a Begoña Gómez. En part corregit i en part avalat per l’Audiència de Madrid, Peinado ha mantingut de totes totes la seva croada contra l’esposa del president del Govern, fins a confrontar les seves activitats professionals al criteri d’un jurat popular. Serà possible trobar nou ciutadans/es de Madrid que puguin valorar el que se’ls planteja jurídicament de forma no contaminada pel debat polític?
Finalment, s’ha fet pública la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la llei d’amnistia. La llei és totalment compatible amb el dret europeu. Avalada pel Tribunal Constitucional i pel TJUE, només cal que les instàncies jurisdiccionals espanyoles l’apliquin sense més dilacions. La sentència del tribunal europeu és un triomf del legislatiu espanyol davant les resistències judicials.
Ningú pot estranyar-se que l’opinió pública espanyola tingui en mala consideració el Poder Judicial, com han mostrat dues interessants enquestes recents. Que dues terceres parts dels enquestats considerin que a Espanya existeix el lawfare hauria de preocupar i molt a tots els àmbits de la judicatura, especialment a jutges i magistrats.
Sort que el triomf de la selecció espanyola al Mundial de futbol ens distraurà durant unes hores o uns dies. L’esport i la joventut per sobre els que només busquen la confrontació política o territorial.