Tornem a ser campions del món! Sí! La selecció espanyola va donar una lliçó de futbol a la que era fins diumenge la vigent campiona. Com vam gaudir! On éreu diumenge a les 23:14 h?
Recordo que el dia 11 de juliol de 2010 vaig viure amb emoció la primera final d’Espanya en un Mundial juntament amb un amic que avui és el padrí d’un dels nostres fills. A les cinc de la tarda ja estàvem els dos a la plaça d’Espanya de Barcelona amb les nostres samarretes i banderes. A poc a poc el carrer on estava instal·lada la pantalla gegant es va anar omplint de gent. També van arribar altres amics per compartir un moment que molts consideràvem irrepetible. Vam compartir amb desconeguts tensió, nervis, emocions, alegries, abraçades. Teníem tan sols 18 anys. M’imagino que aquest mateix record que jo tinc d’aquella gran jornada és el que poden tenir milers de sabadellencs després de diumenge al parc de Catalunya.
Aquesta vegada ho he viscut molt diferent. No he estat amb amics, he estat amb la meva família; no m’he abraçat amb desconeguts, sinó amb els meus fills i esposa; no hem cridat durant el partit, sinó que hem hagut de posar pau explicant als petits que a l’àrbitre no se li protesta. Si bé vam estar amb la samarreta de la selecció i les banderes, aquesta vegada l’emoció i els nervis de la final la vam viure a casa. Quin canvi! Després de 16 anys, Espanya tornava a una final i la meva vida és totalment diferent de la del 2010 tot i que mantinc els mateixos amics amb els que ens vam tornar a felicitar aquest darrer diumenge, però a la distància, sabent que aquells missatges també eren abraçades compartides com les de la primera final.
En aquesta ocasió, els cinc de casa vam estar al menjador durant la final: uns concentrats; d’altres connectant quan cridàvem i preguntant què havia passat; la més petita fent de les seves. Dels cinc, dos vam aguantar fins que van aixecar la copa. Un no podia més en el minut 90 i va marxar a dormir amb la mare i la petita. Però, on érem a les 23:14 h?
Feia poc que havien anul·lat un gol injustament a la selecció espanyola. Només estàvem davant de la televisió el nostre fill gran i jo. De cop i volta, la petita de la casa va obrir la porta del passadís amb un somriure que la fa especial. Com és que no dormia? Tornava a fer de les seves. Va venir a abraçar-me i se’n va tornar passadís endins. Va veure abans que nosaltres el que anava a passar? De cop i volta, Lamine Yamal li passa la pilota a Pedro Porro que centra cap al segon pal i Nico Williams remata de cap deixant l’esfèric mort dins de l’àrea perquè arribi Ferran Torres i... GOL! Ho vaig celebrar. Vaig saltar del sofà com el meu fill. Ens vam abraçar. No m’imaginava veure’l tan content. Estava entenent què estava passant? Tot i ser el gran, segueix sent petit. Ell havia vist a Espanya marcar el gol i que podia ser campiona del món, però no sabia i no sap encara la transcendència de guanyar aquest campionat. De mica en mica ho anirà veient.
He viscut les dues finals d’Espanya. La primera amb amics i desconeguts. La segona amb el que més estimo en aquesta vida: la família.