El novembre de l’any 2019 vaig publicar un article titulat Eren les set i no era el lleter. Hi explicava que havien detingut a Sabadell per terrorisme un pretès grup dels CDR (seria el primer grup mundial terrorista assembleari), i després per un ignot ERT (Equip de Resposta Tàctica). Explicava també que en aquells dies Mireia Sans a Ràdio Sabadell va entrevistar David Budria i Clara Borrero, els acusats de terrorisme que van deixar lliures, l’Anna Bala, la parella del Xavi Duch, i el David Ros en representació de la família de Jordi Ros. Jo havia arribat d’hora a la tertúlia i vaig seguir l’entrevista pel vidre de producció. Va ser una entrevista molt impactant, vaig quedar trasbalsat. Va incrementar el meu trasbalsament perquè el portaveu de la família de Jordi Ros és un vell conegut meu de militància clandestina al PSUC de Sabadell. No em podia creure el que estava veient, no em podia creure el que estaven dient, no podia mantenir-me distant amb les cares de tots ells.
Deia Winston Churchill que ell aspirava a viure en un país on si sona el timbre de casa a les set del matí estava segur que era el repartidor de la llet i no la policia. Bé, eren dos quarts de set i no era el repartidor de res, era un desplegament bestial de policia amb helicòpter inclòs per atemorir encara més.
L’acusació inicial va ser brutal, hi havien trobat: manuals per fer goma-2, armes, precursors d’explosius. Van passar primeres hores i estava atordit, fins i tot vaig passar per la plaça Marcet (ara Dones del tèxtil) i després vaig esperar a veure la típica roda de premsa al costat d’una taula plena d’explosius i armes. Deien que el sumari era obert i trigarien molts dies a digitalitzar-ho. Si es vol, en qüestió de minuts es poden digitalitzar desenes de llibres sencers. Tot el procediment està ple d’irregularitats, d’indefensió i d’un sistema policial i judicial propi d’un país que ens apropa perillosament al que teníem fa 40 anys. L’estat profund va agafant cada cop més autonomia. Acabava l’article dient: “És un muntatge”. Any 2019.
Han passat sis anys i ara, per fi, l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) publica les seves conclusions sobre l’amnistia. Recomana el TJUE que digui a l’Audiència Nacional (antic TOP) que amnistiar els CDR no s’oposa a cap directiva europea contra el terrorisme, perquè no significa deixar impunes delictes que vulneren greument els drets humans. En definitiva, que no veu terrorisme per enlloc.
La reflexió que volia fer és la següent. En aquells dies quasi tots els mitjans de comunicació es van menjar amb patates la versió de l’Estat del Regne d’Espanya. En els millors dels casos, van fer-se ressò de les notes de premsa de la policia, sense qüestionar-se coses tan bàsiques com per exemple com podien haver desarticulat un grup terrorista que no era ni grup ni havia fet cap acte de terrorisme. Tampoc es van preguntar quines proves hi havia que tenien explosius. De fet, no n’hi havia cap.
Tot era tan inversemblant que el que és més lògic és que els periodistes posessin en quarantena tota la informació liderada pel jutge Manuel García-Castellón. El mateix que diu en un altre judici Fernández Díaz: “Si usted quiere salir y beber un vaso de agua…”. I aquest respon: “Se lo agradezco”. També és el mateix jutge que va voler empresonar Pablo Iglesias. Trobo a faltar més perspicàcia i mala llet en el periodisme. Cal militància periodística. Xavier Vinader a l’horitzó.