Segur que tots recordem el nom d’algun o alguna mestra que ens ha marcat a la nostra vida quan érem adolescents. La formació acadèmica, orientada de forma adequada, permet forjar els valors de la persona. Aquest fet perviu encara avui o estem en un moment en què això dels valors ha passat a millor vida? La resposta la deixo per a cadascú, ja que no podem generalitzar i, com en tot, hi podem trobar molts matisos.
Sí que coincidirem en el fet que els sovintejats canvis de les lleis d’educació a Espanya han modificat la relació entre professor i alumne. Sobretot en el nivell d’exigència que, necessàriament, incideix en l’esforç de l’alumnat. El resultat, ho poden corroborar molts docents, és una baixada del nivell no només en l’adquisició de coneixements sinó també en la formació integral de la persona.
Un testimoni de tot plegat el vaig tenir aquest dimarts assistint a l’auditori del Vapor Badia a la presentació de la darrera novel·la de Josep Gòrriz, Ajo y agua. Un títol en castellà d’aquest prolífic autor sabadellenc que porta bona part de la seva vida residint a Terrassa. L’acte va tenir una assistència que feia que estiguéssim quasi en família. Però això no el desvirtua, ja que va donar peu a comprovar com la feina d’un mestre d’escola, que va iniciar la seva trajectòria als anys vuitanta, ha perdurat en el temps.
No pretenc parlar de la novel·la. Crec que és un autor prou conegut per una llarga trajectòria que ha conreat tant la literatura per a adults, com la juvenil o la infantil. Durant prop de quaranta anys va compaginar la docència amb la literatura fins a la seva jubilació com a professor d’institut. Des d’aleshores s’hi pot dedicar en plenitud.
Els seus inicis van ser com a mestre d’escola a Sabadell en aquells primers anys de transició i de democràcia en què la docència va jugar un paper també molt important. Per fer la presentació l’autor va convidar dos exalumnes, el Jesús Peña, i la Candi Hernández, de l’escola Cifuentes, on durant cinc anys va exercir de professor de llengua. Tots dos van demostrar que els valors de respecte i reconeixement a la figura del mestre els han acompanyat la resta de la seva vida.
D’entrada sobtava l’aparença dels dos exalumnes, però és que en aquells anys, la diferència d’edat entre alumna i un jove mestre que començava podia ser de poc més de deu anys. L’escola Cifuentes, no cal dir-ho, era un centre de barri. El Josep Gòrriz hi va anar a parar després que la resta de places fossin adjudicades a mestres que tenien més punts que ell.
Quan va arribar a aquella escola desconeixia la mateixa realitat del barri. Els alumnes eren els fills de les onades migratòries, d’Andalusia o Extremadura majoritàriament, que van ser el motor de la transformació de Sabadell. De les paraules dels dos exalumnes que van fer la presentació, i també d’alguns altres companys presents a la sala, es va veure com havien superat l’estigma d’escola de barri que en aquells anys marcava diferències respecte a altres escoles situades al centre de la ciutat.
La feina d’aquells professionals va contribuir a superar diferències i prejudicis entre l’escola pública i la privada. Al cap dels anys, en un senzill acte com la presentació d’un llibre, ha permès comprovar el resultat de tot aquell treball. Tant de bo perdurin aquestes empremtes.