Sempre m’ha fet bastanta ràbia la gent a qui genuïnament li agrada la col. Jo no la suporto a ella ni als seus parents (coliflor, cols de Brussel·les, etc.). Em fan ràbia (que en realitat no és altra cosa que una enveja molt mal portada) perquè no han de fer cap esforç ni sacrifici per menjar coses tan sanes i saludables com ho són les verdures. Quants cops he resat perquè les coses sanes tinguessin gust de brownie i les coses poc saludables tinguessin gust de col! Un troc aparentment just que m’ajudaria molt (a mi i a tants altres) a menjar una mica millor.
La ximpleria del paràgraf anterior ve del meu cansament d’escoltar una vegada i una altra “és que a mi no m’agrada llegir”. Ja, a mi no m’agrada la col, però me l’he de menjar ja no per una qüestió d’educació (que també) sinó nutricional. A casa sempre m’han dit “no, re d’apartar la col, vull que deixis el plat ben net”. Doncs amb la lectura una mica igual: “m’és igual que no t’agradi, t’ho menges i punt”.
Ens ha educat un sistema que premia els ignorants i que ens vol –no és cap secret– com menys crítics millor. Ens vol resignats i treballadors, sense fer gaires preguntes (el somni burgès industrial del XIX). Això fa que la lectura, de les poques coses que ens permeten sobreposar-nos al sistema opressor, sigui presentada no com el que és, una eina de canvi, una arma de futur, sinó més aviat com a capritx inútil i antiquat que se sol relacionar amb l’avorriment molt abans que amb la subversió.
Fa uns anys els academicistes es quedaven afònics de cridar “llegiu els clàssics, no deixeu morir la cultura que ens ha fet qui som”. Ara, però, i crec que això és molt il·lustrador de la gran derrota de les lletres, es limiten a dir “no deixeu de llegir”, ja no els clàssics, que amb un silenci trist donen per perduts, sinó qualsevol cosa que ens caigui a les mans.
Igual que una cadena quan perd una baula es trenca i perd tot ús, de manera semblant, una sola generació que no s’encarregui de transmetre a la següent tota la riquesa cultural ja és suficient per fer els següents orfes de cultura. Si no s’alimenta l’interès en aquest sentit, som una societat condemnada al fracàs cultural i, per extensió, social.
Els que llegim de gust mai no serem l’enveja dels que mai no han obert ni un llibre en un món que està dissenyat perquè vulguis ser ignorant. És un altre nivell de control: vull que pensis poc, però com que no t’ho puc dir així, faré que admiris i valoris, que tinguis com a referent la gent que pensa poc (em sembla que no cal posar exemples, a tots ens ve algú al cap, no?). No llegir és el primer pas per deixar d’entendre les coses. I això no només ens fa incapaços d’entendre el que hi ha hagut, sinó totalment improductius en el sentit que no podem articular cap resposta vàlida respecte al que passa i el que ens mou.
Hi ha coses que són així: la col s’ha d’acabar i els llibres s’han de llegir. Rondina tant com vulguis. Però quan torni vull que no en quedi ni una mica.