El 2020, Raül Garrigasaït va publicar Profecia, un assaig que s’obria amb una escena tan quotidiana com inquietant: un porc senglar entrant on no li tocava i trencant la calma aparent d’un món que crèiem estable. Aquell llibre va aparèixer força abans que la pesta porcina africana (PPA) formés part de les nostres converses, però aquests dies costa no veure-hi una correspondència. De vegades, la literatura pressent allò que encara no sabem llegir. I potser Profecia era, sense voler-ho, una profecia.
Perquè la PPA ha arribat, precisament, de la mà del porc senglar. És en aquest animal que es mou entre boscos i camps, entre natura i pagesia, que el virus ha trobat camí.
Un animal silenciós, però capaç de capgirar rutines i obligar-nos a prendre decisions prudents: tancar parcs naturals, limitar moviments, reforçar protocols. Qui ha llegit Garrigasaït sap que aquell senglar inicial no era només una imatge literària, sinó un advertiment sobre fins a quin punt la normalitat és fràgil. Els antics ho havien entès bé. El porc senglar d’Erimant, un dels treballs d’Hèrcules, explica una situació que avui ens resulta familiar. Aquell porc senglar baixava sovint de les muntanyes i alterava la vida d’Arcàdia: espantava els animals, feia malbé les collites i obligava els pobles a canviar rutines. No hi havia moralina; hi havia un problema que s’havia fet massa gran per ignorar-lo.
El rei va demanar a Hèrcules que el capturés viu. I l’heroi no ho va resoldre amb força, sinó amb una lectura fina del terreny. Va esperar l’hivern, va conduir el senglar cap a zones de neu fonda, el va cansar i el va immobilitzar. Era una feina pacient, precisa. No es tractava d’eliminar el problema, sinó de contenir-lo perquè la vida pogués continuar.
També avui l’objectiu és aquest: acotar el focus, evitar que s’estengui, actuar amb criteri. No hi ha gestes ni dramatismes, sinó la feina discreta i constant de protegir allò que sustenta la vida quotidiana. I aquí és on els mites tornen a ser útils: descriuen situacions que es repeteixen, amb altres formes però amb la mateixa estructura de fons. Per això encara ens agrada que ens els expliquin. Ens ofereixen un llenguatge antic per pensar problemes contemporanis, un marc que ajuda a situar les emocions i les responsabilitats.
Quan Garrigasaït escrivia Profecia, no parlava de virus ni de restriccions, però sí d’aquesta intuïció que la normalitat pot trontollar en qualsevol moment. Avui, que un altre porc senglar ens recorda fins a quin punt som vulnerables a allò que passa al nostre entorn, el mite d’Erimant ens mostra una veritat senzilla: els problemes inesperats no es resolen amb soroll, sinó amb intel·ligència, constància i una humilitat que ens permeti reconèixer la fragilitat del món.
I potser aquesta és la veritable profecia del porc senglar: recordar-nos que la fragilitat no és un perill, sinó una condició que ens acompanya, i que només des de la serenor podem assumir la incertesa que forma part de la vida.