Fa una mica més de cinquanta-quatre anys, el secretari general de l’ONU va lliurar la Medalla de la Pau al gran compositor Pau Casals. No va ser pas una distinció qualsevulla, no és un premi regular, com per exemple el Premi Nobel de la Pau, que es convoca anualment, sinó que és un regal que es lliura de forma puntual, sovint com a intercanvi diplomàtic o d’honor a líders mundials.
Pau Casals era reconegut internacionalment per la seva obra musical, com a violoncel·lista, i com a lluitador per la pau, i se li encarregà la composició de l’himne de les Nacions Unides, que s’estrenà a l’assemblea de l’ONU. Fou llavors que el secretari general li concedí la medalla i també fou llavors que va pronunciar el famós discurs en què es va declarar català (“I am a Catalan”) i va explicar la grandesa de la Catalunya mil·lenària, en aquell moment encara sotmesa al jou franquista.
En acabar, es va saltar el guió de l’acte i va interpretar El cant dels ocells. La interpretació va ser tan emotiva que, de fet, va eclipsar l’himne, que mai s’ha considerat oficial de l’ONU.
Va ser un gran moment, la premsa de molts països se’n va fer ressò, excepte l’espanyola. Podríem dir que és clar, hi havia el franquisme i la censura, però tots sabem que si això mateix passés avui, tampoc es publicaria a cap mitjà de comunicació espanyol, o bé amb molts matisos i secundàriament: “El compositor español Pablo Casals ha recibido la Medalla de la Paz durante el acto en el que se ha presentado el himno de las Naciones Unidas, etc., etc., en su discurso ha agradecido el premio y etc., etc.” Allò de l’Espanya plural i tal.
Catalunya ha generat molts altres moments que han fet que el món li posés els ulls a sobre. Agafats una mica al vol, sense cap voluntat de seleccionar ni de ser exhaustiu, puc esmentar el període durant la guerra que va venir després del cop d’estat dels feixistes del 1936, la Diada del 1976 a Sant Boi, els Jocs Olímpics, les grans manifestacions de l’onze de setembre o, fa ja vuit anys, el referèndum de l’1 d’octubre i tots els dies posteriors.
Però si demà sortim al món, gravadora en mà, com un reporter, i preguntem a la gent què en sap, per exemple, de l’1 d’octubre, en el millor dels casos algú recordarà el nom de Puigdemont i poca cosa més. Sí que és cert que hem posat el nom de Catalunya al mapa mundial i si viatgem i algú ens diu “ah, Spanish”, i els responem “no, Catalan”, molta gent entén de què parlem, i sovint simplement canvien de tema.
Quan com a país –però també val per a tota la resta de facetes de la vida, inclosa la personal–, fem alguna cosa notable, com va fer Pau Casals el 1971 o el poble català el 2017, pensem que el món ens mira i se’n recorda, com si ho acumulés, però no és cert. No és una mirada com quan llegim un text que volem aprendre, sinó que el món ens mira com mira una publicació d’Instagram, i de seguida fa així amb el dit i passa a la publicació de la guerra al Sudan, de les inundacions d’algun país llunyà, de la darrera cursa de MotoGP, o d’uns gatets molt cuquis que fan entremaliadures.
I se n’oblida.
Si volem crear una empremta duradora al món, hem de concentrar una gran quantitat de fets rellevants en un curt període de temps i no abaixar la intensitat fins que no aconseguim el nostre objectiu. Llavors sí, generarem un registre durador que la gent recordarà.
Altrament, només aspirem com a màxima petjada històrica, a aparèixer a les preguntes del Trivial d’algun país –que no serà ni Espanya, ni França, ni cap dels que puguin considerar millor que aquests fets s’oblidin. “Com es deia el president de la regió espanyola que, el 2017, va proclamar la República de Catalunya i tot seguit se’n va desdir?”. Quatre possibles respostes:
a) Jordi Pujol
b) Pep Guardiola
c) Carles Puigdemont
d) Freixenet Codorniu